Els qui vamviure els darrers dels anys del franquisme i l’anomenada Transició, recordem aquell període amb la consciència d’una etapa de grans expectatives i mobilitzacions i de fortes tensions, amb moments decisius com l’aprovació de la Constitució de 1978 i de l’Estatut d’Autonomia de 1979 i l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981. A partir d’aleshores a Catalunya es va mantenir durant vint anys una estabilitat que va generar un escenari de progrés sostingut, incloent-hi, a més, fites com els Jocs Olímpics de 1992. Ben aviat, per cert, s’ha d’iniciar el judici oral al president Jordi Pujol, protagonista rellevant d’aquells anys, i a la seva família, que probablement accentuarà l’estat de crispació en què darrerament ens hem instal·lat i que ha incidit en la nostra vida col·lectiva dels últims vint anys. La tramitació i l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de 2006 i la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional, que hi introduïa modificacions substancials, van desencadenar l’esclat de la reivindicació independentista i el Procés que va culminar l’any 2017 amb la votació de l’1 d’Octubre i la repressió policial i judicial. Si hi afegim la crisi econòmica del 2008 i l’epidèmia del 2020, en resulta un panorama de fortes, greus i successives sacsejades, intensificades per l’impacte del fet migratori i les derivades dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017. S’ha deixat de parlar de l’oasi català i ens hem endinsat en un període de desencisos i atrinxeraments, agreujat, a més, per les dures confrontacions en el context de la política espanyola i d’una convulsa perspectiva internacional, amb conflictes oberts que ens interpel·len directament i amb una duresa aclaparadora, com el d’Ucraïna i el de Gaza.

La societat catalana ha viscut, doncs, en els darrers vint anys sotragades importants, que han deixat enrere l’autonomisme pragmàtic d’anar per feina i reconstruir el país per rellançar-lo, i s’ha trobat davant de la necessitat de donar resposta a reptes de primera magnitud que han posat a prova la seva cohesió interna i la seva capacitat de lideratge. Han sorgit noves formacions polítiques i s’ha consolidat, en paral·lel al que s’ha esdevingut en altres països, una extrema dreta bel·ligerant que fonamenta el seu discurs polític en els aspectes emocionals i en el descrèdit de les formes de política tradicional.

El protagonisme judicial del tot desmesurat en el debat i en l’acció política i el recurs constant a l’agressivitat i el bloqueig han contribuït, a més, a contaminar d’arrengleraments rígids la nostra existència quotidiana. Hi ha aspectes essencials, com el del marc de regulació i la presència pública de la llengua on es fa inevitable i preocupant la sensació de regressió, de reculada. No és pas funció dels jutges arrogar-se competències del legislatiu o de l’executiu, com han fet reiteradament en el camp educatiu amb l’establiment arbitrari de percentatges. A més, darrere del que està succeint hi ha causes que superen clarament la nostra capacitat d’acció i no podem negligir l’efecte que han tingut en l’expansió d’aquest esperit guerrejador la generalització de l’ús de les xarxes socials i la transformació que han comportat en les formes de comunicació. Però sí que podem triar adoptar una mirada crítica envers la predisposició aparentment irrefrenable a la desqualificació i fins i tot a l’insult, un pas previ a la deshumanització de qui percebem com a adversari o contrincant i, doncs, a la justificació de la violència per imposar el propi punt de vista.

Governar societats complexes com ho és la Catalunya contemporània requereix vocació d’empatia i capacitat de diàleg. I exercir el fonamental paper d’oposició comporta intel·ligència constructiva i generositat. No es tracta d’entrebancar la feina dels qui governen, sinó d’aportar visions que posin en relleu els errors però que tinguin alhora com a prioritat la millora del funcionament de les institucions, en benefici de tothom.

Els qui governen tenen l’obligació d’escoltar i acollir i els qui representen punts de vista diferents del majoritari tenen la responsabilitat de situar com a primer objectiu el bé superior del bon funcionament de les administracions al servei dels ciutadans per damunt de l’erosió de l’adversari, que acaba afavorint, d’una manera imprudent, el desprestigi de les institucions i de tot el sistema polític, fonament d’un sistema democràtic que pugui representar amb eficàcia i des de la llibertat el conjunt dels ciutadans.

Els qui vam conèixer i patir la dictadura sabem d’on venim i no podem acceptar que es reculi en el que tant va costar aconseguir.