Un viatge en tren "convencional" es pot convertir en una bona oportunitat per presenciar un espectacle amb tots els personatges de l'auca. La història, o millor dit el drama, és ben real. De Barcelona cap a Figueres, a la parada de l'estació de Passeig de Gràcia el comboi de Mitjana Distància va tan ple -com acostuma a ser habitual a l'estiu- que hi ha molts passatgers que no troben cap seient lliure i s'han de resignar a viatjar drets. En el nostre vagó, el primer just després de la cabina del maquinista, resulta que hi ha dues persones, un home i una dona, asseguts un davant de l'altre, que tenen les motxilles ocupant els seients contigus. Per tant, dues persones apropiant-se de quatre localitats.

Lògicament, els viatgers que van drets els demanen que, si us plau, deixin lliures les dues places on dipositen les seves motxilles, però ambdós es neguen fent l'orni. El tren continua ruta cap al Clot i algunes persones del vagó, tant assegudes com dretes, protesten davant la poca empatia d'aquell home i d'aquella dona, totalment desentesos del que estava passant perquè, com qui sent ploure, deien en anglès que no entenien res.

Amb l'ambient agitat, només la dona decideix retirar la motxilla i cedir el seient a un senyor gran. Intenta convèncer a l’home que viatja assegut davant d’ella que faci el mateix, però ell, sorprenentment, s'agafa fort al seu equipatge (de mida mitjana, no gaire gran) i diu bruscament que no el mourà. L’home gran que acaba d’ocupar el seient on fins fa poc hi havia la motxilla de la dona s’enfada de debò, i la reacció d’aquell que parla anglès, aquell que s’està fent l’orni tota l’estona, és violenta. Hi ha gent que es pregunta què deu portar a la motxilla.

És aleshores quan un dels usuaris del vagó acciona la palanca per aturar el tren. Un grup de joves mostra intencions manifestes d'agredir físicament l’amo de la motxilla, però d’altres els dissuadeixen.

Som al Clot. S'obre la porta de la cabina i apareix el maquinista demanant explicacions. Una persona s'ofereix a relatar-li el que està passant. El treballador ferroviari s’adreça al viatger conflictiu emprant un to dialogant, explicant-li que ha de deixar lliure el seient perquè una altra persona pugui seure. Res no canvia. La tossuderia d’aquell individu persisteix i segueix aferrant-se fortament a la motxilla sense moure-la de lloc. El maquinista li adverteix que els agents de seguretat s’ocuparan de fer-lo baixar del tren. Ell no s’immuta.

La gent s’impacienta, perquè els agents de seguretat triguen a arribar i l’ambient cada cop és més sufocant. L’home de la motxilla es manté inalterable, mentre passen els minuts i el tren continua aturat per culpa seva. Per fi fan acte de presència els uniformats, que sembla que ja estan al cas de la situació. La pressió dels passatgers i el posat imponent d’aquells dos agents, que obliguen l’home a desallotjar el vagó, de forma educada i sense fer ús de la força, tot sigui dit, són factors determinants en el desenllaç d’aquesta història. L’home i la seva motxilla abandonen el tren. Camina a poc a poc, amb un gest fatxenda, desafiant les mirades d’enuig de la gent del tren. Es queda dempeus a l’andana quan el tren torna a circular. Ara hi ha dues places lliures que ràpidament deixen d’estar-ho. A dia d’avui, encara no entenc què li costava col·locar la motxilla en un dels espais reservats a equipatges...