El projecte “Museu habitat” dins del qual s’emmarca l’exposició Fabular paisatges respon a un encàrrec institucional revolucionari de repensar el sistema museogràfic del país/Catalunya, dirigit per Manolo Borja Villel, anteriorment director del museu Reina Sofia (2008-2023), del MACBA (1998-2007) i la Fundació Tàpies (1990-1998). Trenta cinc anys d’exitosa carrera, quinze dels quals a l’epicentre del poder del Reino d’Espanya l’avalen. L’encàrrec que ha rebut Borja Villel no sembla tant el fruit de cap reivindicació del sector ni debat públic com de la necessitat partidista (Comuns-Esquerra) de “fabular noves situacions” d’un àmbit, l’artístic, que històricament sempre roman com quelcom residual, decoratiu i publicitari.
Fabular paisatges encara un llegat incòmode; el colonialisme dels catalans industriosos que en nom d’Espanya van fer les Amèriques i es van enriquir amb el tràfic d’esclaus i l’espoli de les terres colonitzades i, d’aquest femer moral, el floriment de les arts i les lletres. Les coordenades són descolonitzar i treballar sobre el context; potser per això els espais escollits son altament simbòlics; el Pavelló de Victòria Eugènia a Montjuic, on tindrà lloc la futura ampliació del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el palau Moja seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, a la Rambla de Barcelona. Sobta que amb l’aixopluc de tanta oficialitat catalana l’ús del català sia intermitent i irregular com una mena de nosa del pensament decolonial que ens ha d’il·luminar. Al Palau Moja Jorge Ribalta ens presenta una extensa investigació visual i textual sobre la família Güell; tot en castellà i duplicat amb un catàleg gratuït en format diari que per sí sol ja faria el fet. No puc evitar de veure aquí la poteta del llop imperial disfressat de xai decolonial.
L’objecte d’aquest projecte és repensar els museus del segle XXI ( ja anem tard, doncs n’hem consumit un quart!). Potser per contrastar amb la museografia convencional, s’han escollit espais difícils. El pavelló Victòria Eugènia, ara mateix és un edifici malalt, ple de partícules tòxiques de tota mena, és adir, que a més del que va denunciar l’historiador i conservador Albert Velasco sobre les condicions climàtiques adverses, sobretot per les pintures del segle XIX i medievals exposades en una mena de tendes de campanya mal climatitzades, estem parlat d’un espai poc salubre. Davant la critica incontestable de Velasco, a correcuita s’han instal·lat un munt d’aparells de refrigeració per acabar d’adobar el problema. La periodista cultural Maria Palau ho rebla en el seu article “Fabular paisatges, l’exposició més contaminant de Barcelona? (El Punt Avui 17de setembre de 2025). Sí, sens dubte la més contaminant i anti-moderna i/o anti-social, afegeixo.
Al Palau Moja la cosa no millora encara que es tracti d’un palau. Aquí el problema no és la temperatura ni la humitat si no la visibilitat d’unes obres contemporànies encotillades dins una escenografia barroca. Per Ribalta la solució ha sigut construir una cambra dins la cambra amb aires de magatzem que ens deixa un passadís relativament estret on les fotografies s’amunteguen en diverses fileres de cinc pisos. El diàleg de l’art contemporani amb espais industrials o històrics és tota una categoria, que en el cas de Fabular paisatge entra en conflicte. Potser per “trencar motllos” el personal que atén al públic (en català al palau Moja i en castellà al Victòria Eugenia) no sembla massa bregat en l’art en general mentre que els horaris d’accés són difícils, sobretot al palau Moja on s’ha de fer amb cita prèvia a través d’una web que no funciona (o no funcionava...) quelcom una mica anacrònic, diria jo tractant-se d’una gran exposició que pretén marcar un precedent.
Tot plegat ha costat un dineral com ja va senyalar Mercè Ibarz a la seva columna de Vilaweb. No sé jo si un milió d’euros és molt o poc per un muntatge així (segurament poc per les grans metròpolis tipus Londres, Tokio, Abu Dhabi, Doha o Nova York) però sí que cou dins un context artístic empobrit com el nostre (el context que tant predica el projecte!) per fer-nos una idea un milió pelat és el que aquest 2025 la Generalitat ha dedicat per adquisicions d’obres d’art per tot Catalunya urbe et orbe, amb l’aclariment que és la partida més gran mai pressupostada. El muntatge pobre i precari de tot plegat encara qüestionen més aquesta despesa, que ara s’ha disparat amb el tema de la refrigeració d’urgència. Tot plega molt imperial i poc contextual, diria.