Una de les meves cançons preferides és Man on the Moon (l’home a la lluna), del grup nord-americà de rock alternatiu R.E.M. Crec que, com molta altra gent que, com jo, no vam aprendre anglès fins a una edat més avançada, al principi no vaig parar gaire atenció a la lletra. Com que he escoltat aquesta cançó múltiples vegades, a poc a poc he intentat entendre què ens vol transmetre. D’entrada, la lletra sembla críptica, com no podia ser d’una altra manera si pensem que estava dedicada al famós còmic nord-americà Andy Kaufman (1949-1984), que va tenir una vida breu però intensa. Andy Kaufman va ser un còmic absolutament insòlit; fins i tot es podria dir que era la comèdia sense comèdia, ja que acostumava a escenificar històries més properes al drama que a l’humor, però que, d’una manera misteriosa, acabaven fent riure el públic. Li encantava imitar personatges coneguts, en particular Elvis Presley (algunes de les seves imitacions són llegendàries). També li agradava fer-se passar per personatges ficticis que ell mateix inventava i amb els quals generava una confusió enorme: ningú no sabia si eren reals o imaginaris, i ell, amb el seu art, transformava aquest desconcert en comèdia.
Tornant a Man on the Moon, hi ha diverses interpretacions de la cançó, algunes amb un to gairebé místic. La peça també ha alimentat una certa polèmica per les seves al·lusions a teories de la conspiració, especialment sobre si realment es va arribar a la Lluna o si la mort d’Elvis Presley va ser autèntica (ara ja tindria una edat considerable…). Des del meu punt de vista, la cançó vol subratllar l’habilitat d’Andy Kaufman per desconcertar el públic i recrear situacions inversemblants com una forma de comèdia. De fet, va amenaçar diverses vegades amb fingir la seva pròpia mort, cosa que ha convertit la seva mort real (als 35 anys, a causa d’un càncer) en una nova teoria conspirativa: la idea que Kaufman, igual que Elvis, encara continua viu. Com ve a dir la cançó, la vida seria molt avorrida si no fos així.
Si connectem la cançó amb la vida real, crec que els éssers humans tenim una sorprenent facilitat per assimilar com a “normals” fets quotidians que, ben mirat, estan més a prop de la màgia que la màgia mateixa. Potser és una necessitat que tenim per poder continuar vivint sense donar massa voltes al que passa al nostre voltant. Un exemple claríssim són els telèfons mòbils: si algú de l’edat mitjana, per posar un exemple, ens visités, quedaria molt més impressionat amb el que pot fer un mòbil que amb un espectacle del meravellós Mago Pop. I el mateix es podria dir d’altres tecnologies que fem servir diàriament sense immutar-nos: drons, avions, cotxes autònoms, fins i tot els xatbots.
El que vull dir amb tot això és que, per trobar al·licients a la vida, no cal recórrer a teories de la conspiració, tan fàcils d’elaborar com impossibles de demostrar. L’univers en què vivim ens posa al davant grans sorpreses; només cal parar una mica d’atenció per veure fenòmens meravellosos i grans enigmes que, al llarg de la història, han atret moltes de les ments més brillants que han existit. Afortunadament, vivim en una època en què tenim a la nostra disposició museus de la ciència que ens ajuden a meravellar-nos amb la natura i a entendre els nombrosos trencaclosques que ens presenta. L’objectiu d’aquests museus va molt més enllà de l’objectiu obvi d’augmentar el nostre coneixement: allò que ens mostren és, en realitat, diversió, i us animo a comprovar-ho per vosaltres mateixos.
Carlos F. Sopuerta
Físic, Investigador Científic de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC i IEEC)
President de l’ACDIC