Aquest article va dedicat a totes aquelles persones que, de sobte, un bon dia s’han adonat que s’han fet grans. No em refereixo a ser conscients que han crescut sinó que han deixat de ser joves, encara que no tinguin el cabell farcit de canes ni arrugues a les mans que en delatin l’edat.

Arriba un moment a la vida que, de patac, com qui no vol la cosa, et mires al mirall i ja no hi veus la mateixa persona que t’imagines que ets lluny d’aquest bocí de vidre reflectant. Et pot passar quan veus que els teus fills (si en tens) han deixat de ser infants, et pot passar quan t’adones que els teus pares et necessiten més a tu que tu a ells... i també et pot passar quan treus a passejar els records que havies deixat al congelador dècades enrere.

M’he trobat en totes tres tessitures però potser ha estat la darrera la que més m’ha remogut. Les altres dues les he tronat naturals, llei de vida. Ha estat la que més m’ha colpejat amb l’implacable pas del temps. I amb això no vull pas dir que m’hi oposi. Ans al contrari.

Experimentar el pas del temps és tan inevitable com plaent, dur i dolç a parts iguals. Sóc de les persones a qui els agrada fer anys perquè crec que hem de celebrar la vida, cada petit instant. Perquè veure passar els anys és millor que no fer-ho. Negar-s’hi, per a mi, seria com negar la mateixa vida. Penso d’aquesta manera després de veure, ja fa força anys, com unes quantes persones de la família se n’anaven abans d’hora i no he canviat d’opinió. Però això no treu que, quan prens consciència que t’has fet gran (que potser ja hagis sobrepassat la meitat del camí que t’espera) hagis de fer front a una batzacada emocional estranya.

Aquesta sensació em va assaltar els dies posteriors al passat 9 de juny, després d’assistir al concert que Guns N’Roses, una de les grans bandes del hard rock de tots els temps, va oferir a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Deixeu que m’expliqui.

La música del grup encapçalat pels carismàtics Axl Rose i Slash (la resta de components per al meu jo adolescent passaven desapercebuts) m’ha agradat sempre. L’escoltava quan tenia setze anys i l’he seguit escoltant fins avui dia (la bona música mai passa de moda!). Per això vam anar a veure’ls tocar en directe, per assistir a l’esdeveniment musical més gran de les nostres vides (almenys fins al moment).

Però, a diferència del que m’ha passat amb altres dels meus ídols d’adolescència, als Guns N’Roses els vaig perdre la pista i no els havia vist més des que no en recordo ben bé el motiu (suposo que les meves prioritats van passar a ser unes altres) vaig deixar de comprar la Kerrang! o la Metal Hammer. I no és d’estranyar perquè les diferències entre els dos membres més coneguts de la banda va fer que partissin peres fins que l’any 2016 van tornar a tocar himnes com Sweet Child o’Mine, Welcome to the Jungle, November Rain, Paradise City i un llarg etcètera plegats. Però quan Slash i Duff McKagan van tornar al grup tenia el cap en altres coses (per fi tornaria a ser mare).

Per això, quan el passat 9 de juny a ¾ de 9 del vespre van sortir a l’escenari em vaig quedar una mica... com dir-ho... en “estat de xoc”. On havien anat a parar els Guns que tenia gravats a la memòria? L’Axl Rose que recordava res tenia a veure amb aquell senyor gran que no parava de moure’s (i de quina manera!) per l’escenari. Però, és clar, tampoc s’assembla gaire la Lourdes que sóc avui dia amb la que es gravava en cintes VHS els grans hits dels grups que més li agradaven quan sortien a l’Sputnik (recordeu aquest programa de música del 33?) o a la llista de Los40 que cada dissabte al matí repassava els temes de més èxit al Canal+, per veure’ls una vegada i una altra fins que la cinta digués prou.

Després de l’impacte inicial, em vaig deixar endur per la potència de la seva música encara que no sonés igual que a l’Spotify. Sabeu què? Que m’és ben bé igual. És obvi que la prodigiosa veu (i el cos) d’aquell sex symbol dels 90 també ha patit el pas del temps, però... i què? Quants grups de música continuen omplint estadis quaranta anys després de saltar a la fama mundial? Són una minoria i, a pesar dels estralls del temps, continuen en forma (encara que no sigui de la mateixa manera que la dels records que un bon dia vam desar al congelador).