Els fets violents que s’han produït fa pocs dies en aquesta població de Múrcia constitueixen un senyal alarmant de la penetració que el racisme té en una societat on sovintegen comportaments gregaris estimulats per alguns lideratges polítics i comunicatius profundament irresponsables. L’odi es fàcil de promoure des del tòpic i la ignorància. Es va viure durant la II Guerra Mundial, amb assassinats massius de jueus, gitanos o dissidents polítics.

La negació en l’altre dels atributs d’humanitat i la presumpció de culpabilitat en el que és diferent són a la base de la inviabilitat del diàleg i la comprensió, i, al capdavall, de l’esclat de conflictes armats, com hem constatat tràgicament, per exemple, amb la invasió d’Ucraïna.

En el cas de Catalunya, la demògrafa Anna Cabré ja ens demostrava a la seva obra El sistema català de reproducció (1999) que el factor immigratori ha estat sempre rellevant en la conformació de la nostra personalitat col·lectiva. Des de l’edat mitjana –i encara ens podríem remetre a etapes precedents, amb l’arribada successiva de pobles i cultures a les nostres terres- Catalunya s’ha nodrit d’aportacions humanes provinents de poderosos corrents migratoris. Ho testimonien entre nosaltres nombrosos cognoms d’origen occità, portuguès, castellà,....

Enguany commemorem el centenari del naixement de Francesc Candel, l’escriptor nascut a Cases Altes que va escriure Han matado un hombre, han roto un paisaje o Els altres catalans i que va ser clau a l’hora de construir missatges de cohesió i de convivència que afavorien l’arrelament a Catalunya de famílies procedents de la immigració i un acolliment en positiu.

Hem pogut veure amb preocupació fenòmens com els de nuclis de la rodalia de París que, davant d’una percepció d’arraconament i rebuig, s’acaben decantant per la desesperació i la revolta destructiva.

També hem patit entre nosaltres els terribles atemptats de Barcelona i Cambrils fruit d’un fanatisme religiós que té una notòria capacitat d’impacte entre joves que es veuen maltractats per una societat procliu a la intolerància davant de la diversitat.  Quan algú se sent menyspreat i s’hi sent sense cap altre argument que el color de la seva pell o la seva confessió religiosa, estem afavorint que se’n derivi una insatisfacció i una frustració que l’acosta a una actitud contrària envers la societat que no el valora. Ens en parlen de vegades les mirades que s’encreuen amb desconfiança o els comentaris que algunes mares fan amb inquietud sobre la reacció dels seus fills adolescents quan es consideren rebutjats dins del que de fet és també el seu país. El cas contrari és òbviament força general  i inclou personalitats literàries com Najat El Hachmi o esportives com Lamine Yamal. Però seria imprudent negar que hi ha gestos que obren ferides i que les clivelles que es creen en el teixit que relliga els vincles emocionals en el si d’una societat poden costar força de tancar.

En aquest aspecte és del tot fonamental la labor dels nostres dirigents polítics, dels mestres a les escoles, dels creadors d’opinió als mitjans de comunicació i les xarxes socials,... L’extrema dreta es nodreix de la confrontació. Ara bé, un factor clau en l’èxit del nostre país ha estat triar el camí de ser un sol poble, des de la vocació de continuïtat, d’incorporació i de progrés. Siguem-ne conscients i reivindiquem-ho. No ens podem quedar observant amb indiferència l’enfortiment del racisme. Ens hi juguem un model de país que ens ha permès afrontar, de la mà d’una llengua i una cultura que ens identifiquen i en què ens afirmem sense fer-ne un territori impenetrable i excloent, reptes decisius i superar greus adversitats.