Ja s’han dit moltes coses i molt ben documentades sobre el tema, particularment l’historiador Albert Velasco, antic conservador del Museu de Lleida, o la periodista Maria Palau, que ha seguit i exposat minuciosament tots els aspectes d’aquest complex conflicte, però encara que la museografia i la restauració no són pas el meu camp, com a artista, (1) em sento en l’obligació de dir-hi la meva: som davant d’un crim a plena llum del dia; un crim d’Estat amb governadors (2) rancuniosos i oportunistes a més d’ignorants, jutges cegats per la raó d’Estat i bisbes àvids de poder vaticà i també de “monjas chismosas” (papa Francesc dixit). Algun dia se’n farà una pel·lícula.

El crim va començar fa 89 anys amb el cop d’estat dels generals feixistes i la jerarquia religiosa que s’hi va afegir. Com en la Setmana Tràgica de 1909 i en altres situacions tràgiques en què l’Església abandona el poble, les esglésies cremen i així també Sixena va cremar... Anys més tard, en una Espanya “normalitzada” pel nacionalcatolicisme de Franco es va dir que els anarquistes autors de l’incendi eren catalans. Això encara es manté avui, malgrat que els pocs indicis que existeixen assenyalen en una altra direcció, i és que el tema no és pas els anarquistes “menjacapellans” en particular sinó els catalans en general.

Aragó parla d’espoli però en el seu moment, en el moment urgent de la guerra, l’única administració que va ocupar-se de preservar l’obra va ser la Generalitat de Catalunya; ni Espanya ni Aragó... A Josep Gudiol el menava l’amor a l’art i la Generalitat. A més, Sixena pertanyia ab Bisbat de Lleida. L’operació va ser cara i arriscada i en la pràctica va salvar l’obra. La coberta de la sala capitular no va ser reposada pel govern d’Aragó fins al 1990, quan diversos fragments que no s’havien pogut extreure van degradar-se fins a desaparèixer; encara avui l’edifici no reuneix les condicions òptimes per a conservar aquests murals malgrat que fa anys que Aragó litiga per aconseguir-los. La seva pressa sembla tenir més a veure amb el dret de conquesta que amb la museografia.

Aquesta conquesta havia de passar per resoldre un problema jurídic entre l’Estat espanyol i el Vaticà: Sixena depenia històricament del bisbat de Lleida. Però el 1995 es creà el bisbat de Barbastre-Montsó (Aragó), el qual integrà el Monestir de Sixena. Tota una obscura operació hispano-vaticana, digna de Mario Puzo, per tal que el Papa acceptés aquesta modificació de marques. No sabem a canvi de què el Vaticà renunciaria a un dret tan antic, ja que el Vaticà ha de procurar pels seus, i aquests són tant el bisbes aragonesos com els bisbes catalans, diria... I aquí em ve a la memòria una anècdota que em va explicar el filòsof Arnau Puig: com a membres del PSUC ell i la seva dona, la ballarina Consol Villaubí, van anar l’any 1957 a Moscou per participar en el Festival Internacional de la Joventut en pro de la Pau. Un cop allà, a més d’integrar-los en la delegació del PCE es van trobar amb la sorpresa que aquesta delegació havia de desfilar amb la bandera espanyola de Franco; “perquè així es veurà que qui hi desfila és l’Espanya real i no l’Espanya dels exiliats...” (3) És a dir que davant qualsevol raó raonada, per als estats preval la “raó d’estat” encara que aquesta estigui mancada de sentit o resulti una flagrant contradicció.

Tornem a Sixena. Perquè tot fos “legal” calia resoldre l’escull de la propietat. Les monges de Sixena, propietàries del monestir i de les seves obres, van signar un contracte de dipòsit a perpetuïtat al MNAC. La Generalitat també va pagar 50 milions de pessetes per les escultures del monestir, que permetia a les monges d’habilitar el seu nou monestir de Valldoreix, comunitat en la qual es van integrar al deixar l’insalubre monestir de Sixena. I aquí torna a entrar en acció el padrí de torn (Mario Puzo dixit), que convenç les autoritats vaticanes de nomenar la monja Maria Virginia Calatayud — resident a Vitòria i desconeixedora dels fets de Sixena, convent que ni tan sols va saber situar en el mapa quan va declarar en el judici d’Osca — Comissària Pontifícia de tots els monestirs de l’ordre santjoanista a Espanya. Aquesta Comissària Pontifícia, sense despentinar-se ni temorosa de Déu va revocar la propietat de les monges de Sixena i va cedir-ne la gestió al Govern d’Aragó, que així ja podia litigar “legalment”. Què li van prometre a la monja Calatayud per fer aquest pecat? (4)

Així les coses, la part legal ja està força apanyada pels interessos dels litigants aragonesos, si bé no del tot perquè per sobre del dret a la propietat existeix el dret de conservació del patrimoni i tots els experts consultats, nacionals i internacionals, alerten que un eventual trasllat de les obres implicarà greus danys i encara més si aquesta reintegració es du a terme als antics murs de Sixena. No tinc coneixement de que cap restaurador aragonès digui res en el sentit contrari, ni res, per si de cas... Llevat del MNAC totes les administracions (5) clamen perquè es compleixi la llei de la propietat oblidant la llei de conservació patrimonial; i aquí el silenci de Patrimonio Nacional és esgarrifós, potser la principal força d’aquest crim per omissió d’auxili. Com Velasco explica molt bé, és que res d’això no passaria si aquestes obres estiguessin en un altre lloc que no fos Barcelona/Catalunya i de fet així és. Si algú té clar que Catalunya és una nació, aquest algú és Espanya i d’aquí tota aquesta canya que rebem constantment, (6) afegeixo.

Tot plegat resultava força antic en les formes: raons d’estat i conspiracions vaticanes, lleis de la propietat versus lleis del patrimoni, decididament ignorades, bandejades, etc. fins que han entrat en joc les teories decolonials, que bàsicament diuen que les obres han de tornar al seu lloc d’origen. Des d’aquesta perspectiva Manolo Borja-Villel dona suport al retorn de les pintures al monestir de Sixena. Curiosa perspectiva decolonial-imperial on s’obvia el context històric i l’ara i aquí de Sixena. Després, amb la boca petita diu que ell no té coneixements de conservació patrimonial i que potser s’hauria de considerar el detall del cas...però bé, ja ha donat nova munició a la rància conspiració.

L’historiador i comissari Joan Minguet des de Vilaweb defensa, lateralment, la teoria decolonial, en el seu cas sota la perspectiva del sentit simbòlic de les obres i al costat dels que les varen cremar per tot el que representaven; amb un atreviment genial clama que es quedin les pintures i retornin el pres polític Pablo Hasel, car la vida de les persones val més que els objectes que aquestes puguin produir. Ressona aquí el que va dir el pintor Otto Dix davant d’una bala perduda que va foradar un Rembrandt mentre altres bales (perdudes o dirigides) mataven treballador en una vaga a la República de Weimar els anys vint del segle XX. Hi estic d’acord, però l‘ara i aquí del cas de Sixena és tota una altra cosa: el context social, material i simbòlic del que va cremar a Sixena no és el mateix del que ara es guarda al MNAC, i que interessos polítics, que no morals ni patrimonials vol retornar al “no-lloc” que ara és el monestir de Sixena.

Vaig anar al MNAC per veure, qui sap si per darrera vegada, les pintures de Sixena que sempre ens han acomiadat en el tram final del recorregut romànic del museu. Potser ja hi ha la Guardia Civil barrant el pas, com demanen amb els ulls plens de rancúnia els polítics aragonesos (quina necessitat hi ha de tot això?). Bé, hi puc entrar. En un cantó veig una plataforma elevadora de tisora color groc, i damunt d’un moble de plàstic negre un casc de plàstic blanc, tot discretament separat per una cinta, que barra el pas però no la vista. Un detall em crida l’atenció: als vorals del mur de fusta previ a les pintures es veuen uns punt foscos que són els forats que precedeixen els cargols que aguanten el que deu ser una mena de porticó per on accedir a l’interior de l’estructura que sosté els arcs de fusta on estan fixades les pintures; és a dir que sembla que estant mirant de resoldre els “problemas de carpinteria” que l’administració aragonesa veu com únic escull per procedir al trasllat. Proposo que, com que aquí sols es contempla el dret a la propietat, se separi salomònicament la part original de la part afegida per Gudiol a fi de fer visible el conjunt de la composició sense matar la criatura, que en la practica és una, si la volem viva. Qui ha de dur a terme aquesta delicada operació, els tècnics de l’Aragó al seu aire, els del MNAC amb la Guàrdia Civil al clatell, un improbable equip internacional sense contaminació política, Déu en persona? Qui ho faci passarà a la historia i potser també a la presó, car estem parlant d’un crim anunciat i documentat.

(1) Francesc Torres, també artista, des de la seva pàgina del Facebook les diu de ben fresques!

(2) Anomeno “governadors” als actuals presidents d’Aragó i Catalunya per la seva penosa acció política sobre el tema que els “desocupa”.

(3) Desprès ho explicarà detalladament al catàleg Pensar la imatge. Homenatge a Arnau Puig, La Virreina, 2013, p. 72-74.

(4) És la pregunta que Albert Velasco fa en cada ocasió que se li demana sobre el tema. Això del pecat es un afegitó meu.

(5) Aquí el paper penós de la Generalitat de Catalunya passarà a la història com un dels moments més vergonyants d’aquesta institució, amb el nom del president Salvador Illa al frontispici.

6, Sixena, Salamanca, Montserrat, Rodalies, Corredor mediterrani...