La Marta té 17 anys i des que va començar l'ESO que diu que vol ser neurocirurgiana. Ho té tan clar que s'esforça moltíssim per treure sempre les millors notes. Ha acabat el Batxillerat amb un expedient brillant, però el cost d'aquest èxit ha estat sacrificar moltes hores d'oci, dormir poc, aïllar-se de la sociabilitat i prescindir dels seus hobbies preferits. No recorda quin va ser el darrer cop que va anar a veure una pel·lícula al cinema amb les seves amigues. Aquests dies, la Marta afronta la Selectivitat amb un estat de nerviosisme i estrès desmesurat. Sap que arriba a les proves d'accés a la universitat molt ben preparada, perquè ha treballat moltíssim per aconseguir el seu objectiu, però també és conscient que unes simples dècimes poden destruir d'una manera brusca i injusta un somni que persegueix des de fa anys. La nota de tall per a Medicina és altíssima i la pressió massa gran. Els nervis, com és sabut, et poden trair i, sobretot, et poden bloquejar en un moment que resulta decisiu per a la teva vida, tant personal com professional.

Com la Marta, són molts els joves que aquests dies s'ho juguen tot a una carta, en uns exàmens que fa massa temps que s'haurien d'haver replantejat, tot i que aquest any s’hagin incorporat canvis amb noves normes de puntuació i exercicis amb un disseny més competencial. Sigui com sigui, em fa l'efecte que res no ha canviat des que jo mateixa vaig fer aquella Selectivitat que no em va donar la nota suficient per fer els estudis que tant anhelava. Quanta frustració acumulada en una nota! Quina manera més trista de tallar d'arrel les aspiracions d'una persona! Avui dia, són molt pocs els graus universitaris accessibles i bona part de l’oferta d’estudis a la universitat pública estan només a l'abast d’aquell alumnat que obté uns resultats més alts.

Està clar que importa molt poc tenir o no tenir vocació professional en aquest món en què la teva vàlua es mesura en les respostes que dones en un examen d’Història de la Filosofia o d'Història d’Espanya quan ets una crack indiscutible de les ciències pures, com la Marta. Respira fons, creua els dits i confia en la teva seguretat de persona de 17 anys perquè l'examen de català no et condicioni la nota.

La Selectivitat, lluny de ser un procés en què el jove pot demostrar si compta o no amb les aptituds necessàries per fer aquell grau que ha triat, sembla que busqui incloure'l o bé excloure'l en funció d'unes puntuacions concretes, que poc tenen a veure amb les seves capacitats reals. La Marta, tot i saber que el camí per ser neurocirurgiana és llarg i feixuc, té el seu punt de partida en l'assoliment de la mitjana requerida. Què passa si no arriba? S'esperarà un any a tornar a fer la Selectivitat? Es resignarà al pla b, a la segona opció? 

Reconec que el tema de la Selectivitat és delicat i que, d'alguna manera, necessita una atenció especial per part dels nostres governants. La Marta representa qualsevol noia o qualsevol noi que aquesta setmana lluita per un propòsit de vida. Tant de bo i aconsegueixin superar-lo.