Recentment m'ha cridat l'atenció, i m'ha fet reflexionar força, una entrevista a Richard Roberts (6 de setembre de 1943, Derby, Regne Unit), premi Nobel de medicina de l'any 1993, en què deia que adorava el fracàs. Roberts explica que el descobriment que li va valer el premi Nobel es va realitzar amb una component força important de la sort. Però aquesta sort és d'aquella mena que cal buscar-la, que no li ve a un a la mà. Roberts explica que van començar fent una sèrie d'investigacions sobre un tema totalment diferent i que aquestes van fracassar. Però va ser precisament l'anàlisi del perquè no va funcionar el que van intentar allò que els va portar a realitzar altres investigacions que finalment van desembocar en el descobriment que li va valer el premi Nobel (sobre com es divideixen els gens). La conclusió principal és que quan un fa les coses bé, amb treball dur, encara que un no arribi on tenia pensat, sempre es pot aprendre una lliçó que ens porti a èxits fins i tot superiors als que un s'havia plantejat inicialment.

Pensant-ho bé, és precisament el fracàs, juntament amb la perseverança i fer les coses amb criteri, el que és a la base del progrés científic. Efectivament, la història de la ciència és en gran part una història de fracassos que eventualment porten a descobriments meravellosos que han determinat el que som avui dia. Gràcies a persones que en el seu moment no es van rendir, tot i que les coses no els sortien com havien previst inicialment, hem aconseguit el nivell de coneixement del món que ens envolta, que al meu entendre és molt sorprenent. De fet, malgrat que els éssers humans portem centenars de milers d'anys sobre el planeta Terra, no ha estat fins fa uns segles que hem aconseguit acumular coneixement qualificable de científic. És a dir, fàcil no ha estat. A la base d'aquests èxits es pot dir que hi ha la cultura de l'esforç, la qual va ser invocada repetidament durant la crisi del 2008 però que sembla que ja no està tan de moda...

Però no tot és esforç i perseverança, els descobriments científics també requereixen grans dosis d'imaginació i de creativitat. És a dir, tenir una ment oberta per convertir un fracàs en una oportunitat. I això em porta a una altra reflexió que Roberts fa a l'entrevista: Els sistemes educatius de molts països semblen estar dissenyats per destruir completament la creativitat dels joves estudiants. Abans d'entrar a l'escola, nens i nenes desborden imaginació i creativitat, però aquestes van desapareixent a mesura que avancen en el sistema educatiu.

Des de fora del sistema educatiu, la meva visió de la situació, que es basa en allò que m'expliquen familiars i amics i allò que rebo des de diferents fonts d'informació, és que hi ha una tendència imparable que consisteix a intentar incorporar més i més coneixements a l'ensenyament. És possible que estiguem reduint l'espai perquè els estudiants experimentin, perquè puguin fracassar tantes vegades com calgui, i que ho vegin com a part necessària del procés d'aprenentatge. I sobretot, perquè puguin emprar la seva imaginació i creativitat per buscar solucions i sortides als problemes que se'ls plantegen. En un món on el coneixement és accessible tocant unes poques tecles, la diferència rau en saber utilitzar la quantitat ingent d'informació que tenim de forma intel·ligent, usant la nostra capacitat per innovar i crear. I és precisament això el que la intel·ligència artificial, que avança imparable penetrant pràcticament en tots els àmbits de la nostra vida, encara no ha aconseguit imitar. Per això, com ens diu Roberts, celebrem el fracàs ja que és el punt de partida de les grans coses.

Carlos F. Sopuerta

Físic, Investigador Científic de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC i IEEC)

President de l’ACDIC