Fa just cent anys, els anys vint del segle passat van marcar un punt d’inflexió a escala global. Va ser una dècada convulsa, intensa, creativa. D’una banda, esclataven les avantguardes artístiques amb una energia que desafiava tot ordre establert. D’altra banda, el món s’omplia d’“ismes”: comunisme, capitalisme, socialisme, feixisme... Ideologies que trontollaven l'ordre mundial, que generaven esperança i por a parts iguals, que proposaven maneres oposades d’entendre el progrés i la societat.

Cent anys després, el soroll d’aquells sismes sembla haver-se esvaït. O potser l’hem silenciat. No en parlem. No els revisitem. Potser perquè no sabem com abordar-los des del present, o potser perquè ens fa vertigen constatar que, en molts sentits, no n’hem après gaire.

Vivim un altre moment de canvi profund. Els vells eixos dreta-esquerra s’han difuminat o buidat de contingut. El populisme s’imposa com a llenguatge dominant, i a casa nostra comença a arrelar amb una naturalitat que hauria d'inquietar. Mentrestant, els reptes globals es multipliquen: canvi climàtic, desigualtats estructurals, crisis migratòries, tensions geopolítiques... però també la irrupció de la tecnologia —i més concretament de la intel·ligència artificial— com a nou actor central.

Igual que fa un segle, la tecnologia promet transformar-ho tot: la feina, la comunicació, la política, els mitjans. Ja no llegim notícies, els algoritmes ens les serveixen. Ja no cerquem respostes, els sistemes ens anticipen preguntes. I tot això passa sense que hàgim tingut temps —ni ganes— de fer-nos preguntes de fons: qui controla aquests sistemes? Qui en decideix l’ús? Són eines al servei de la democràcia o són el principi d’un nou poder tecnocràtic global?

Potser ha arribat l’hora de tornar a parlar dels “ismes”, cal inventar-ne de nous? O potser cal admetre, com plantejava Nicholas Negroponte, que anem cap a un món on governaran les tecnologies i els tecnòcrates, no les ideologies. Però abans d’acceptar aquest horitzó com a inevitable, potser convé parar-nos a pensar: estem disposats a renunciar a la política com a espai de decisió col·lectiva? Estem disposats a delegar-ho tot a les màquines?

Aquest text no vol donar respostes. Vol obrir preguntes. I, sobretot, recuperar la voluntat de pensar, col·lectivament, el futur.