Era l’11 de gener passat quan rebia el primer missatge d’un nou grup de WhatsApp anomenat “Els de l’insti fem sopar”. Es veu que uns quants companys de promoció de l’Institut de Batxillerat Terres de Ponent de Mollerussa havien coincidit unes setmanes abans i havien posat en marxa l’engranatge per organitzar una trobada, l’única de les quals s’havia produït més de deu anys enrere, és a dir, catorze anys després de deixar les aules en les quals vam deixar de ser infants per iniciar el pas cap a la vida adulta.

Després de la sorpresa inicial de moltes de les persones a les quals se’ns havia afegit al grup sense previ avís, la comissió organitzadora ens explicava les seves nobles intencions. Prosseguirien uns quants missatges en format enquesta per escollir una data que anés be a la majoria per celebrar l’esdeveniment a un parell de mesos vista. Entremig, barrejats, fotografies de l’únic sopar que havia aplegat la darrera promoció de BUP i COU del centre de la capital del Pla d’Urgell i de l’orla que acreditava que ens hi havíem graduat el mateix any.

Tot i la mandra inicial que puguin fer aquesta mena d’actes, en cap moment vaig dubtar d’assistir-hi. De fet, vaig fer-ne la paga i senyal sense comentar la jugada amb les amistats amb les quals encara avui, vint-i-sis anys després de començar la carrera, mantinc contacte assíduament. Tenia clar que m’hi trobaria algunes de les persones que em van acompanyar durant aquells anys d’adolescència: la colla d’amistats amb qui vam fer colzes tantes tardes, amb les quals ens passàvem els apunts, les amigues i amics amb qui tant vam riure en una època que no ens importava res més enllà de nosaltres, amb els quals vam començar a sortir de gresca i a descobrir el món, amb qui vam compartir la il·lusió del primer amor i també el primer desengany amorós... ai, el primer amor!

Després de setmanes de feina d’un reduït grup de companys que s’ha encarregat de fer-ho possible (al qual estic enormement agraïda), el dia del “sopar” va arribar dissabte passat, 24 de maig. El bon regust de boca que ens ha deixat és molt millor del que mai hagués imaginat. Les fotografies i vídeos que documenten la vetllada en són testimoni. La bona estona que vam passar recordant anècdotes supera, i amb escreix, el record que conservo de la trobada de fa dotze anys. Vaig retirar tard i amb ganes de repetir-ho més sovint... tot i que sé que justament l’èxit de la festa rau en la seva poca freqüència. La dosi de bon rotllo que me’n vaig endur encara em dura. Per això aquestes ratlles.

Però més enllà de l’harmonia i la injecció de moral (que han passat els anys però ens conservem prou bé!), el sopar també va servir per posar sobre la taula com de capriciós és el procés de formació dels nostres records. Encara que el gairebé mig centenar d’exalumnes del Terres de Ponent que ens vam retrobar dissabte tot sopant vam compartir edifici, classes, professors i experiències, tenim gravats a la memòria fets d’allò més diferents.

Hi havia companys que, en un primer moment, no es recordaven d’algun dels viatges que vam fer ni d’algunes de les anècdotes sense les quals per a mi aquells temps perdrien el sentit. Jo mateixa no acabo d’entendre el perquè d’alguns dels hashtags que ornamentaven el photocall preparat per a l’ocasió. Fins i tot em va costar de reconèixer algunes de les cares amb qui vaig compartir classe en aquella època de tant que havien canviat durant aquest quart de segle.

Recuperar les experiències que ens van marcar amb les persones que compartíem taula i conversa va fer-les vives de nou per a tots plegats, per molt que la memòria ens fes una mala jugada. Va fer-nos rejovenir una mica i oblidar-nos de les arrugues que comencen a aparèixer en els rostres d’homes i dones que, en la immensa majoria dels casos, han aconseguit fer realitat bona part dels seus somnis d’infants.

Com diu la Judit, una de les meves persones vitamina, amb la qual vam anar juntes a classe des de pàrvuls fins a COU i amb la qual vaig compartir pis durant els anys d’universitat, “què bonic és comprovar que hem assolit les fites que ja teníem al cap als 16 anys!”

Dissabte va tocar mirar al passat però també cap al futur, malgrat que aquest ens porti per camins encara més llunyans els uns dels altres. Arribarà un dia, d’aquí a uns quants anys, que ens tornarem a trobar i reviurem, una altra vegada, les experiències que ens van unir essent adolescents. Les persones que ens acompanyen en cada etapa de la nostra vida sovint canvien amb el pas dels temps (només n’hi ha unes quantes que es mantenen sempre, passi el que passi, al nostre costat) però la petjada que deixa cadascuna d’elles és perenne. Celebrem aquesta empremta eterna! Visca la millor promoció de l’institut!