L’habitatge ha esdevingut en un dels grans problemes socials d’aquest primer quart del segle XXI. El Govern ha anunciat un primer pla de barris per combatre les desigualtats d’aquells on la renda mitjana dels seus habitants no arriba als 15.000 euros l’any, però no hi haurà prou amb una inversió anual de mil o 1.500 milions d’euros cada any per combatre una part d’aquestes desigualtats. No serà l’única quantitat destinada a facilitar l’accés a un habitatge digne a molts veïns que per raó d’edat, d’origen o d’extracció social, no poden viure en una vivenda amb unes mínimes condicions d’habitabilitat. Catalunya necessita més de 300.000 pisos de protecció oficial per tal de pal·liar el dèficit que s’ha desfermat des dels anys del campi qui pugui, de les hipoteques escombraria i de la liberalització salvatge de la construcció.

Les causes ja les coneixem: la reforma de la Llei del Sòl d’Aznar va posar les bases d’un procés de privatització total del negoci de la construcció d’habitatges. Es van acabar les quotes de pisos protegits, es va liberalitzar tot el sòl per a la construcció de vivendes lliures i les administracions van desatendre la seva obligació de proveir un mínim de pisos protegits per any i, el que és pitjor, van autoritzar les desafeccions de centenars, per no dir milers, de pisos protegits per al mercat lliure.

Les conseqüències de tot plegar ja les coneixem: una societat crispada, una degradació social creixent, uns barris en declivi i un augment preocupant d’allò que s’ha batejat com a infrahabitatges i que el realitat són espais inhabitables on han de sobreviure famílies senceres sota el control de veritables màfies.

Aquest problema, que ha esdevingut en gran mesura un tema prioritari als mitjans de comunicació ―especialment als d’àmbit local― es pot enfocar des de la perspectiva de la inseguretat que generen els casos d’ocupacions, les punxades de llum, l’augment de la delinqüència, etc., o posar-hi el focus en la crítica social, tot assenyalant la manca d’iniciativa de les administracions, l’augment de la precarietat d’un nombre creixent de famílies i una pobresa cada cop més generalitzada. Amb una conclusió dramàtica: es pot ser pobre malgrat tenir una feina. I no parlem de la degradació del sistema educatiu, que mereix un capítol apart.