En una societat europea aparentment més escèptica i menys practicant dels ritus religiosos, on, a més, s’han fet presents d’una manera cada cop més notòria, el cristianisme evangèlic dut des d’Amèrica per immigrants llatinoamericans i l’islamisme de persones procedents de països on aquesta és la religió dominant, els funerals pel Papa Francesc i l’elecció del nou Papa Lleó XIV han aconseguit atreure l’atenció del conjunt dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. La incidència pública d’aquests esdeveniments ha estat singularment important i el seguiment que se n’ha fet ha estat enorme, també des de plataformes poc properes al món catòlic. Aquest fet innegable reclama que ens aturem a pensar-hi.
Hi pot haver influït la personalitat tan carismàtica del Papa Francesc, amb una sensibilitat social i mediambiental ben notòries i amb una fermesa inequívoca pel que fa als missatges antibel·licistes i la seva defensa del diàleg per afrontar els conflictes. Vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment i amb el gest transmetia el mateix humanisme profund que expressava amb les seves paraules.
Però també hi deu haver contribuït la força visual d’una litúrgia que fascina en un entorn de modernitat asèptica i de superficialitat, banalització i precipitacions. Quan els costums dominants potencien el materialisme i relativitzen la tendresa, la capacitat de sacrifici o el compromís amb els altres, que se supediten a l’obtenció d’una satisfacció en primera persona, missatges associats a donar un sentit de transcendència a l’experiència humana tenen la possibilitat de sacsejar les consciències. Fatiga del negacionisme de l’espiritualitat?
A més, davant d’una política internacional condicionada per lideratges nocius, arrogants, provocadors i agressius, l’autoritat moral del Sant Pare ha adquirit un protagonisme àmpliament reconegut, perquè no hi ha gaires veus al món que hi aportin aquesta força moral i aquesta esperança.
Vuitanta anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, els qui hi van ser derrotats tornen a gaudir d’una posició privilegiada i fins i tot governen en diversos països. Per contra les democràcies avançades que havien portat el timó europeu, sembla que hagin entrat en crisi i se’n qüestiona l’eficàcia, per l’allunyament dels problemes reals de la gent, la manca d’agilitat en la resposta i un excés de burocratització. I no podem quedar indiferents quan constatem que la simpatia envers l’autoritarisme resulta remarcable entre els joves, que no han experimentat directament les conseqüències tràgiques de guerres obertes entre països veïns ni l’arraconament de llibertats que sol derivar-se de règims autoritaris.
L’Església Catòlica ha emprès amplis processos participatius, com els debats sinodals, però ha ensopegat amb fortes resistències internes davant d’iniciatives orientades a un celibat optatiu, a la incorporació de la dona en la funció sacerdotal o a una major acceptació de fórmules familiars alternatives a les tradicionals. I tanmateix hi ha una percepció força estesa, que l’elecció del nou Sant Pare no ha contradit, que hi ha un anhel de modernització dins de l’Església Catòlica que els sectors més conservadors no aconseguiran immobilitzar.
El comiat del Papa Francesc i la proclamació del Papa Lleó XIV, que ha quedat vinculat a Lleó XIII, impulsor de la doctrina social de l’Església i al seu acostament als més desafavorits, han representat una oportunitat de reconnexió del món cristià amb un sentiment majoritari. I és veritat que quan demanem als europeus sobre les seves arrels detectem un ressorgiment d’una identificació significativa amb el cristianisme. És possible que ho afavoreixi el fet que immigracions massives de procedència no cristiana poden haver generat un sentiment d’amenaça sobre el corrent fundacional de caràcter cristià d’Europa, nodrit també històricament d’una resistència a l’expansió otomana o la que va arribar des del nord de l’Àfrica amb una identificació islamista. Algú podria argumentar que la intuïció que el xoc de civilitzacions que anunciava Samuel P. Huntington no era només un mal auguri d’un pessimista, sinó que s’ha fet més palpable, amb atemptats i guerres, i una manera de reaccionar-hi és tornar als propis fonaments, que ja no ens semblen tan obsolets com podíem considerar no fa gaire temps.
D’arguments, se’n poden posar damunt la taula de naturalesa ben diversa, però és en tot cas evident que l’interès pel fet religiós s’ha revifat en un context on la ciència i la tecnologia han ocupat un espai creixent en la nostra existència i que l’Església Catòlica ha demostrat que manté una formidable capacitat de vehicular sentiments i emocions profunds de l’esperit humà en una societat contemporània que tendia, potser sense haver-hi reflexionat prou, a distanciar-se’n. Sense el raonament se’ns fa difícil avançar com a societat. Però, sense dimensió espiritual, correm el risc de silenciar un aspecte essencial de la condició humana, que contribueix a dignificar-la.