Prèvia imprevista
El dilluns de la gran apagada era a la galeria d'art AMAGATS mirant un vídeo de la Francesca Llopis; l'obra era tan intensa que van saltar els ploms. De seguida la mestressa de l'espai, Mònica Sans Carré, ens va aclarir que era cosa "d'ells" i tan tranquils continuàrem prenent el vermut a la llum d'una espelma fins que, no sabem exactament per què, vàrem mirar per la finestra on tot eren rotllanes de gent conspiradora. Un cop al carrer tot va canviar per sempre més. Que la llum marxi és cosa antiga, a casa dels pares conservàvem un llum de gas ciutat del 1851 per si de cas, però que desaparegui internet és cosa greu; no podíem telefonar, comprar, pagar res de res...Qui tenia unes monedes era el rei!
Temps era temps, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis va convèncer els treballadors d’ingressar el sobre de la setmanada en la seva entitat sense ànim de lucre, diners amb els quals feien obra social, com ara l'Escola d'Infermeria de Santa Madrona, d'on sortien infermeres verdaderes, amb un sentit holístic de la salut lluny de la visió toxicòmana i edatista actual. En aquells temps tenir els diners a una caixa era optatiu. Els bancs eren per als rics: els Montoliu, Framis, Trinxet, etc. A poc a poc tenir un compte en una Caixa va esdevenir obligatori fins al punt de fer-se impossible de viure sense una targeta de crèdit o dèbit. I llavors van empescar-se-les per eliminar les Caixes. Ara tots som clients-ostatges de la banca. John D. Rockefeller i l'Oncle Gilito riuen de plaer malèvol des de les seves tombes.
En la seva columna a Vilaweb Joan Minguet reflexionava, fa uns dies, sobre l'art neutralitzat pel poder; en concret el seu article es titulava “Joan Miró, artista neutralitzat?· https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-miro-un-artista-neutralitzat/ Ens hi feia veure com els despatxos i salons del poder polític es decoren amb obres d'art modern, molt especialment amb obres de Miró, en una inevitable operació apropiacionista. D'aquestes operacions la que em preocupa més respecte a Miró (que altrament es va lliurar molts cops a pintar el poder polític i econòmic, per exemple amb les campanyes del "Sol espanyol"... Ja se sap que la carn és dèbil i l'economia més...) és la del logotip de la Caixa: la famosa estrella que Miró va lliurar a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis l'any 1980 com a logo modern que ja albirava un nou horitzó de l'obra social cap a l'art contemporani. Aquí Miró és innocent de tota culpa i l'actual CaixaBank (quin oxímoron!) hauria de retornar immediatament aquest logo al poble, és a dir esborrar-lo de totes les seves seus, papereria i espais digitals, per apropiació indeguda, car Miró va donar l'obra a la Caixa amb vocació social i no pas a un bank espanyolista renegat de la terra. El creador de La Masia i de la sèrie dels Cap de Pagès Català se’n faria creus (i ratlla) si veies com s'han apoderat del seu treball.
Estem ben venuts! Lluitant perpètuament amb la precarietat laboral, en el meu cas d'artista, vaig mirar-me això del concurs de la Fundació Vila Casas, segons sembla el millor dotat: 12.000 euros per al primer i únic premi, i aquí la cosa ja comença a grinyolar. La mida màxima és de dos per dos metres, així que ja s'entén que si vols competir pel premi has de tirar amunt. Si et donen el premi es queden el quadre, que en realitat compren a un preu modest si considerem la importància que donen a la crida. I el premi, on és? ¿Seriosament creuen que amb aquesta quantitat, menys IVA i IRPF el premiat podrà viure i comprar material per un any, posem per cas? Amb quines condicions arribarà l'any següent a la segona part del "premi"?: una exposició individual per la qual sembla (no ho diu enlloc) que no rebrà cap remuneració... En fi, 12.000 euros són 12.000 euros, així que vaig estar una dies pensant què podia presentar-hi que arribés al cor del jurat; però la cosa no és gaire engrescadora sense segon ni tercer premi ni cap accèssit com "abantes". Queda l’esperança de ser seleccionat i sortir al catàleg (la foto professional del qual, no t'ho perdis, ha de proporcionar el mateix concursant!). Pensar a ser remunerat per exposar en aquesta magnifica col·lectiva ja és ciència ficció. M'ho he repensat i aquest any no m’hi presento. Confio que després del meu voluntariós article, l'any vinent les condicions seran molt més bones, m'ho ha dit Joan Miró, amb qui parlo sovint.