Samina Minardi és la redactora en cap del setmanari italià l'Expresso. Una publicació fundada el 1955 coneguda per les investigacions periodístiques i les anàlisis en profunditat sobre política, economia, cultura i societat. Durant el primer trimestre d’aquest any, la periodista va intentar diverses vegades contactar, sense èxit, amb el filòsof hongkonguès Jianwei Xun, autor d’un dels llibres més destacats d’aquest 2025 Hipnocràcia: Trump, Musk i la nova arquitectura de la realitat. Un volum que introdueix un nou concepte de control social. La idea principal es basa a multiplicar narratives aconseguint que qualsevol punt fix sigui impossible, substituint els esforços en reprimir la veritat com es feia fins ara. Multitud d’intel·lectuals i mitjans de renom de tot Europa van agafar el text de Xun per analitzar la societat des d’aquesta nova perspectiva. Minardi, com a bona periodista, volia parlar directament amb la font principal. Una font que no existia.
La insistència de la italiana, va acabar fent que a principis del mes d’abril es fes públic que Jianwei Xun és en realitat un invent produït entre les interaccions del professor universitari Andrea Colamedici amb sistemes d’inteligencia Articficial (IA) com ChatGPT o Claude. Colamedici, que firma el llibre com a traductor, en seria doncs l’autor o si més no, el coautor. Actualment, la pàgina personal del suposat escriptor JanweiXun.com, ja no amaga el que ha passat, sinó que qualifica aquest engany com «experiment metanarratiu», un «genuí esdeveniment filosòfic».
Aquest descobriment ha generat un nou debat. Fins a quin punt és lícit un treball si darrere hi ha una màquina? És cert que Colamedici hauria d’haver seguit la normativa europea i informar sobre l’ús de la IA, però la decisió d’ometre-ho deixa sense cap mena de valor el llibre? Alguns experts pensen exactament així. Ara que se sap la veritat, consideren que el llibre és un recull d’idees fetes per un gran buscador, indexades en forma de text. D’altres opinen que això no és exactament del tot veritat, i que les idees plasmades al llibre són fruit de les converses entre Colamedici i les IA. És a dir que parlem de ‘nous pensaments’ fruit d’aquestes interaccions.
Personalment, penso que aquest conflicte sobre l’autoria ha deixat en segon terme el que és més important. És un bon llibre o no? Perquè independentment del seu origen el que hauria de ser rellevant és el contingut d'aquest. De debò és tan important qui ho ha escrit, en comptes de si compleix la funció per la qual ha estat dissenyat? És com negar la consistència de la carrosseria d’un vehicle perquè l’han executat braços mecànics, o el bon gust que deixa al paladar un plat amb una salsa feta amb Thermomix. Ens ha d’emocionar menys la imatge d’un paisatge quan descobrim que en comptes d’una mà l’he fet una IA?
La utilització de màquines capces de resoldre problemes fa segles que ens acompanya. Excepte moviments luddites o intents esporàdics en contra de l’automatització, ningú s’ha qüestionat el seu ús quan les seves tasques són purament mecàniques. Simplement perquè el resultat que donen és la resolució d’un conflicte pràctic. Ara però, i gràcies al nivell de complexitat que han agafat les màquines, ens serveixen per quelcom més. El seu potencial s’utilitza de formes més creatives. Són capaces de generar textos per reflexionar, imatges que ens emocionen i audiovisuals commovedors. Uns resultats nous, capaços d’afectar directament l’essència humana de tal forma que espanta i meravella a la vegada. I aquests sentiments, igual que la tristor que patim quan veiem la falsa mort d’un protagonista a la pantalla del cinema, no canviaran per molt que posem una etiqueta que ens informi que ho ha creat una màquina.