Va ser durant la Revolució Francesa de 1789 quan la veu de les dones es va començar a escoltar de forma col·lectiva. Ho recorda una alumna de 4t d’ESO que participa en un concurs d’oratòria. Un dels temes que el professorat impulsor de la convocatòria proposa als joves estudiants té a veure amb el moment de la història que els hauria agradat viure. L’alumna que recula al París de finals del segle XVIII, i rememora l’agitació popular que es vivia en la que avui coneixem com la plaça de la Concòrdia, busca amb el seu discurs recuperar els crits de les dones que van lluitar per aconseguir la igualtat de drets.

Diuen que, a vegades, un exemple directe pot tenir més impacte que una llarga llista d’exemples tangencials. També una altra estudiant dedica la seva exposició oral a les dones, però en un altre context de la història que, per a ella, va ser molt significatiu per la gran càrrega simbòlica amb què ha acabat esdevenint: el 8 de març, el Dia Internacional de les Dones. La jove fa al·lusió a uns fets que van ocórrer a principis del segle XX i que serien l’origen d’aquesta commemoració. Recorda, així, la tragèdia que va acabar amb la vida de 129 dones en una fàbrica tèxtil de Nova York com a conseqüència d’un incendi provocat. Suggereix que voldria haver pogut participar d’un moment de la història en què les dones es mobilitzaven per reivindicar millores laborals i la fi de les míseres condicions que havien de suportar.

No deixa de ser curiós que una altra de les intervencions, també d’una noia, ens transporta a un episodi del passat en què les dones van aconseguir la gran proesa de ser tingudes en compte per primer cop en el sufragi actiu a Espanya. La jove argumenta el plantejament que li formula l’equip de docents, sobre en quin moment de la història li hauria agradat viure, i decideix situar-se en l’any 1931, perquè li hauria agradat ser una d’aquelles dones que per fi tenia l’oportunitat d’elegir a les urnes els representants polítics del seu país, que per fi tenia el dret de decidir.

Cap d’aquestes alumnes no es coneixen, ja que estudien en instituts diferents, de pobles diferents. Tot i que s’han trobat en la mateixa convocatòria, no han tingut ocasió de posar en comú res sobre allò que havien decidit parlar. No em deixa indiferent que aquestes noies, que tenen 15 i 16 anys, hagin triat aquests capítols de la història, i no uns altres, per desenvolupar el seu exercici oral. Les tres, amb unes dots oratòries excel·lents, han expressat les seves idees amb claredat i, tot i que els fets que han relatat no han estat els mateixos, sí que han coincidit en posar en valor els moviments feministes que al llarg dels anys i fins al present han fet possible que avui les dones gaudim d’uns drets i d’una llibertat que no fa ni un segle eren impensables.

Vull felicitar el professorat que afortunadament no perd la vocació per transmetre al seu alumnat habilitats, competències i experiències que no només els aporten aprenentatge i coneixement sinó també creixement personal i esperit crític. M’he centrat en només tres de la vintena d’estudiants que han estat seleccionats en aquest concurs d’oratòria, però us asseguro que cadascun d’ells mereixeria un desglossat propi en aquest article.