Una de les coses més característiques dels Estats Units d'Amèrica (EUA) és la proliferació de missatges de cert caràcter ideològic (polític, religiós, moral, etc.) en llocs i per mitjans diversos: a anuncis publicitaris, missatges a les samarretes de la gent, a les motxilles, adhesius als cotxes, a pancartes als jardins de les cases, etc. En particular, un missatge que sempre m'ha cridat molt l'atenció és el que trobem al revers dels bitllets: In God we trust (en Déu confiem). Cada vegada que el llegeixo no puc evitar pensar en una certa manca de confiança en l'ésser humà, junt amb la sensació de que passi el que passi sempre hi ha un pla B que consisteix a encomanar-se a un ésser superior que ens salvi. Inquietant, però comprensible, tenint en compte alguns episodis convulsos de la història d'aquest país.
De tota manera, durant l'etapa que hi vaig passar treballant com a científic, vaig poder observar una gran confiança en el progrés basat en la ciència i la tecnologia. De fet, és ben sabut que el desenvolupament científic-tecnològic va tenir una gran rellevància en el desenllaç de la segona guerra mundial. També sabem que aquesta guerra va suposar un punt d'inflexió en el lideratge a nivell mundial en molts aspectes de l'activitat humana, entre ells a la ciència, la qual havia estat dominada per alguns països europeus, just fins aquell moment de la història. La guerra també va suposar una forta immigració de científics i d’altres intel·lectuals cap als EUA, que també es van aprofitar de la caiguda del bloc soviètic més recentment. Ara, la ciutadania dels EUA ha escollit novament un president que, ja des del seu mandat anterior, venia donant mostres clares de desconfiança respecte al coneixement i els procediments científics. De vegades proposant fins i tot remeis amb conseqüències negatives greus per a la salut de les persones.
Des del començament del seu segon terme com a president, fa poc més de tres mesos (sembla ja una eternitat), les seves decisions han saturat els mitjans de comunicació diàriament. Entre elles, hi ha un atac clar al pensament científic, que ha començat pels temes favorits del negacionisme relacionats amb la salut i el canvi climàtic. Però això només sembla el començament, i amb l'excusa d'eliminar polítiques d'igualtat i diversitat (la qual cosa ja és prou greu) ja s'ha atacat altres àrees de la investigació científica i del coneixement en general. L'últim episodi és l'enfrontament amb la Universitat de Harvard, la més antiga del país i habitualment la primera a la majoria de rànquings mundials. Harvard sembla estar decidida a defensar la independència de les universitats del poder polític que és tan necessària per a l'èxit d’un dels seus objectius principals: educar en el pensament independent.
Fa unes setmanes vaig participar telemàticament en un congrés científic que va tenir lloc a Califòrnia. Un detall que em va sorprendre molt és que, contràriament al que d’altres vegades acostumava a haver, crítiques vetllades però dures a administracions que maltracten la ciència, aquesta cop s'ha corregut un espès vel sobre la situació actual. Fins i tot, en una ocasió, un ponent va demanar perdó per una burla divertida sobre l'administració Trump que un col·lega seu va introduir a la presentació. És evident que hi ha una profunda preocupació per una situació que pot causar un dany irreversible al sistema de ciència nord-americà. Com se sol dir, és molt fàcil destruir, però és molt complicat construir.
Des d'un punt de vista més local, s'ha parlat molt del possible èxode de científics assentats als EUA cap a altres parts del món i del qual se’n podria beneficiar Catalunya. Fins i tot s'ha posat en marxa un programa per atraure'ls, però amb un pressupost clarament molt modest. Si realment volem potenciar el sistema de ciència català, cal una aposta decidida per la ciència i, sobretot, no reduir les hores de classe en assignatures científiques a l'educació secundària.
Carlos F. Sopuerta
Físic, Investigador Científic de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC i IEEC)
President de l’ACDIC