Ara que fa mig segle de la mort del dictador Franco i que el record de l’anomenada Transició s’ha anat esborrant, ens trobem immersos en una etapa de fortes tensions, que arrenquen de la presidència espanyola de José María Aznar i la seva mal dissimulada voluntat de reconsiderar el pacte que fonamentava la Constitució de 1978. Incòmode amb la plurinacionalitat de l’estat, la seva aposta per la uniformització i la centralització va quedar prou evident des d’aspectes formals, com les matrícules dels cotxes, a qüestions més de fons, com la xarxa ferroviària o l’ensenyament. I és evident que la tramitació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya va anar associada a una dinàmica de confrontació, agreujada per una sentència imprudent del Tribunal Constitucional, que va ser l’esca que va desencadenar el procés sobiranista culminat amb el referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 i la implacable onada repressiva reconduïda en part per la Llei d’Amnistia del 2024.

Les ferides obertes per aquesta cadena d’esdeveniments no sembla pas que es puguin tancar gaire fàcilment. I la irrupció de Vox, amb un programa inequívocament anticatalanista i insensible als valors de la diversitat i del diàleg, comporta, a més, un nou entrebanc per a enteses que aspirin a aglutinar el conjunt de les opcions amb representació parlamentària.

Les discrepàncies polítiques no són tan sols legítimes, sinó també saludables i contribueixen a la riquesa del debat i a la capacitat de representació de les institucions. Confesso, però, que em costa acceptar la tranquil·litat amb què es fa habitual que les administracions públiques es quedin sense pressupostos perquè ni els governs ni les oposicions veuen viable l’establiment de pactes raonables. A alguns partits els deu semblar que la manca d’aprovació de pressupostos és una manera eficaç d’erosionar l’adversari i deixen de banda que de retruc en surt perjudicada la prestació de serveis i en reben les conseqüències negatives els ciutadans.

En aquest context aparentment poc propici a l’assoliment de grans acords, em resisteixo a renunciar a la construcció de consensos en aspectes que podem considerar centrals. Un dels àmbits on aquest consens és més necessari és el de la cultura, incloent-hi la llengua. Com el seu nom indica i com ho reflecteix l’Estatut d’Autonomia, el català és la llengua pròpia de Catalunya, la que hi va néixer ara fa més de mil dos-cents anys i la que des d’aleshores ha caracteritzat la nostra personalitat col·lectiva, amb independència que a Catalunya hagin arrelat altres llengües, començant pel castellà i continuant amb les de les comunitats que fa més temps que hi resideixen, com el caló o romaní, però alhora amb les d’arribada massiva més recent, com l’amazic, el mandarí, l’urdú,...

Pel que fa a la llengua, el pacte hauria de garantir l’accés generalitzat al coneixement i l’impuls de l’ús habitual del català en tota mena de contextos, fins i tot aquells on la seva presència és a hores d’ara manifestament minoritària, com el de l’Administració de Justícia.

Quan a Catalunya es va decidir la creació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), es va fer pensant en la necessitat d’aplicar al nostre país l’orientació que va inspirar John Maynard Keynes a l’hora d’impulsar l’Arts Council, del qual va ser el primer president. Es tracta del principi conegut com l’arm’s lenght, que remet a la distància d’un braç, és a dir, a mantenir una separació entre partidisme i política cultural, per evitar sectarismes en matèria cultural i promoure criteris i àmbits d’àmplies coincidències. Aquest plantejament es fa evident a Catalunya en un òrgan com el CoNCA, amb una composició deliberadament heterogènia des del punt de vista de les sensibilitats i els sectors.

Soc del parer, doncs, que convindria, malgrat les tensions polítiques actuals, formular un gran pacte cultural capaç de superar pugnes entre administracions i que permetés establir prioritats compartides, mapes acordats de desplegament d’equipaments sobre el territori, mecanismes de col·laboració entre el sector públic i el privat,... que no quedessin substancialment alterats per successius canvis de govern, sinó que aportessin estabilitat en el model, una potenciació dels recursos que es destinen a la cultura -clau en el progrés social- i una millor coordinació en la seva gestió.