La riquesa de les diferents formes de la parla del català és un dels grans tresors de la Premsa Comarcal. Cada capçalera s'escriu amb les variants dialectals del seu territori, de manera que les capçaleres de Lleida utilitzen mots típics de Ponent, les de Girona, expressions habituals a l'Empordà o la Garrotxa, i a l'Ebre conjuguen els possessius d'una forma molt característica. 

En aquest sentit, la capçalera associada El Pou de la Gallina, té una secció específica que signa Jaume Puig, i que sota el nom de 'Lèxic a la manresana', recull mots que es parlen únicament a poblacions del Bages i comarques de la Catalunya Central. Aquesta setmana examinen el terme "postada", una paraula molt usada en l’àmbit de la casa i que sobta força a interlocutors forans.

Tal com expliquen, si busquem la paraula al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), ens remet al mot considerat estàndard: prestatge, com a «post travessera col·locada horitzontalment entre dos suports, que s’empra per a posar-hi tota mena d’objectes».
 
Al seu article, Puig explica que "el fet és que a Manresa el mot postada és molt usual. Etimològicament, seria un derivat de post (‘peça de fusta plana’), que prové del llatí postis (‘bastiment lateral d’una porta’) i és una peça de fusta serrada, plana, de secció rectangular, més prima que un tauló, emprada per a fer prestatges, per a servir de suport en alguns oficis i que, a muntanya, servia per a fer sostres: «Fer una passera amb un parell de posts», «les posts del llit», «una post d’empostissar»... I encara hi podríem afegir la post de planxar, que el diccionari defineix com a “post llarguera damunt la qual hom planxa la roba” i que les noves generacions anomenen simplement fusta o taula de planxar".

Font: El Pou de la Gallina