Magda Gregori, directora de l'associat La Mira, signa un article a l'últim DIS, el suplement cultural del diari Segre (també associat), en el qual explica les línies mestres estratègiques de la capçalera que dirigeix. La columna es titula Des de les trinxeres d'un periodisme a foc lent, i allà parla de l'aposta que fan al magazín pels reportatges basats en una treballada elaboració més que no pas en la immediatesa, el clickbait o la monetització fàcil dels continguts, i del repte de fer-ho en català. També de l'adaptació a nous formats o de la seva responsabilitat amb la societat: "Intentem conrear un periodisme que connecta el país, els seus protagonistes, els seus pobles, les seves mirades, les seves realitats. Buscar, veure i explicar". No us perdeu l'article en aquest enllaç.

L'article complet publicat al suplement DIS:

Des de les trinxeres d’un periodisme a foc lent

Magda Gregori
Directora de ‘La Mira ’

La rapidesa s’ha apoderat de les nostres vides. I, per tant, òbviament també de les dinàmiques de treball de moltes redaccions. Perquè en un món en moviment sembla que el més important és ser el primer. De vegades, fins i tot, perdent de vista una de les màximes del periodisme: corroborar els fets amb, com a mínim, dues fonts. Però, certament, no podem posar tots els mitjans ni tots els professionals que exerceixen aquest ofici al mateix sac. Perquè hi ha qui intenta, amb dificultats però també amb encerts, seguir cuinant el periodisme amb rigor i temps. Per això, quan fa sis anys vam engegar LA MIRA, el projecte que tinc la responsabilitat però també l’orgull de dirigir, sempre vaig defensar que el que volíem fer i el que intentem fer és periodisme en el sentit més ampli del terme. M’explicaré. És aquell que retorna als gèneres clàssics de la professió (reportatges, entrevistes, cròniques) i que estima la feina ben feta, de formigueta, pensada i treballada amb cura i honestedat. A LA MIRA busquem allò que sempre és difícil trobar: temps. Un element escàs però imprescindible per cercar històries, analitzar-les, treballar- les i editar-les. Fem el que sovint s’anomena periodisme a foc lent i en català. Perquè no oblidem que dedicar- se a aquest sector i fer-ho en català és, sens dubte, un acte de resistència. 

Vam néixer al setembre del 2018 com a revista, en versió digital i en paper, però hem anat ampliant els formats per adaptar cada història i oferir-la, de la millor forma possible, al públic. Hem guanyat espai i reconeixement com a productora de pòdcasts amb Debriefing Garbo i Extrema Catalunya, produïts per LA MIRA per a Catalunya Ràdio. De la mateixa manera que hem creat una col·lecció de llibres o hem impulsat dos grans esdeveniments com són els Premis Sonor de pòdcasts en català o les jornades Miravisions de fotoperiodisme que celebrem, cada tardor, a Juneda. Aquests exemples demostren que el que es necessita és ganes i compromís per fer créixer aquells projectes que donen sentit i coherència al tipus de periodisme que defensem. 

Sempre he cregut que si hi ha una bona història i un enfocament concret, es troba el format per explicar-la. I, evidentment, no negaré que ens sentim orgullosos del resultat. Alhora, malgrat que el temps i el context ha evolucionat, en català tenim molts exemples que ens demostren que LA MIRA segueix un camí que altres ja van començar a traçar. A principis del segle XX i fins a la República, eren molts els magazins que també s’inspiraven en aquest tipus de periodisme. D’Ací i d’Allà, Imatges, Mirador van formar part d’un dels moments més dolços del periodisme català. Per tant, sense ser pretensiosos, ens seguim inspirant en aquesta tradició valuosa pel seu treball i innovació. 

I ho fem, evidentment, sent conscients que ens dirigim a un públic concret. Cert. Però quan algú fa aquesta crítica sempre m’agrada recórrer a les reflexions periodístiques que feia la sempre l’enyorada Montserrat Roig. Ella deia: “Hi ha notícies que no es publiquen perquè no fan vendre. Ni que les regalis, te les publiquen. La felicitat o la tendresa no són rendibles”. Jo sempre afegeixo, per tant, potser l’ètica i la coherència és el més rendible a llarg termini. És, també, el que demanem i exigim als nostres subscriptors, lectors o oients. Intentem conrear un periodisme que connecta el país, els seus protagonistes, els seus pobles, les seves mirades, les seves realitats. Buscar, veure i explicar. Aquest és el nostre repte diari. Un propòsit gran, arriscat i ple d’incerteses. Però engrescador i pel qual creiem que val la plena arromangar-se. Perquè intentar ser un oasi enmig de la frenesia i la immediatesa no és senzill. La competència és ferotge. Per això, el més important no és competir-hi sinó ocupar l’espai que com a mitjà volem seguir reivindicant. Fem un periodisme de no-actualitat, en la nostra llengua, amb una mirada pròpia i amb una explicació de la nostra terra i la nostra gent. I això és, sens dubte, totalment compatible amb mitjans que es dediquen a l’actualitat i que ens informen de les darreres novetats del dia. Tothom hi té cabuda si es treballa des del respecte i la humilitat, valors essencials del nostre ofici. 

No es tracta de ser ingenu ni tampoc pretensiós, sinó de buscar l’equilibri just per seguir explicant històries i de fer-ho rendible en català. Com deia Ramon Barnils: “Per molt pessimisme que intentin inocular els pessimistes de sempre, sempre salta una espurna d’esperança que ens justifica als optimistes”. Per tant, entre tots, periodistes i lectors, oients o espectadors hem de seguir fent-ho possible. 

La responsabilitat del periodista és buscar històries i aquesta ha de continuar sent la nostra gran obsessió. Perquè, ben canalitzada, és el motor d’una societat que vol seguir progressant, que es vol explicar i reivindicar. El nostre país necessita una narració contínua.

Font: SEGRE