El punt àlgid de la Festa dels Premis Premsa Comarcal que l'ACPC va celebrar divendres passat al CCCB es va viure durant l’entrega del tercer Premi d’Honor Premsa Comarcal,  el guardó més important de tots els que lliura l’ACPC al llarg de l’any, i que com ja es va anunciar, ha rebut el periodista Antoni Bassas "per la seva trajectòria, per la seva professionalitat i per ser un referent en el món dels periodistas”. El guardó el va anunciar la periodista Candela Figueras, que era la mestra de cerimònies de la gala i el va rebre  de mans del president de l’ACPC, Francesc Fàbregas, i de la presidenta del Parlament de Catalunya, Anna Erra i Solà.

Antoni Bassas, va fer un emotiu parlament en el qual recordar els seus inicis, professionals i familiars, i va defensar el valor del periodisme.

Aquest és el discurs sencer que el periodista va llegir:

Primer de tot, moltes gràcies per aquest Premi d’Honor, que és un premi que em penso que vol dir dues coses.

La primera és que ens fem grans. És un fet objectiu. Per rebre un premi com aquest s’ha de tenir una edat. Prou que ho sé. A vegades ets a la redacció i dius “Tejero” i veus mirades de “Tejequè?” Penseu que un examen, a l’enyorat professor Joan B Culla li van posar que “el 1973, ETA va fer volar pels aires el cotxe en que viatjava el president del govern Carrillo Blanco”.  I quan expliques que hi havia un instrument de gran ajuda pels periodistes que era un llibre molt gruixut que es deia “Guia Telefònica” dius "prou de batalletes”. En resum, que gràcies per dir-me “veterà” d’una manera tan generosa.

I la segona cosa que vol dir aquest premi és que heu tingut la gentilesa de valorar allò que se'n diu la “trajectòria”. I això em fa molt content, venint de companys de professió com vosaltres. Us asseguro que l'honor és meu.

Les trajectòries personals mai no son rectes. Com deia Montaigne i repetia Pla, la vida és ondulant. A vegades sents, notes, que ets tu el qui porta les regnes de les decisions i a vegades sents, notes, que vas a remolc de les circumstàncies. No és fàcil ser periodista, perquè sempre vius la tensió entre la teva independència i el poder, entre l’adaptació a una linia editorial i els interessos de l'empresa que et paga i la teva consciència. En cas de dubte, periodisme: És notícia? Interessa a la gent? Per què no li interessa que se’n parli al poder? Ser periodista impedir que algú vulgui fer més petit el camp de la llibertat d’informació. I això un periodista no ho fa per vanitat, ho fa perquè sempre premsa lliure no hi ha democràcia.

Es diu que l'èxit és la suma del talent, el treball i la sort, però si jo hagués de triar quina és la més important entre talent, treball i sort triaria el treball. La inspiració només ve quan treballes, quan surts de casa, t'arrisques, coneixes gent, i t'emportes la teva ració reglamentària de somriures i llàgrimes. 

Jo he pencat molt i des de molt jove, és veritat. Però deixeu-me que us parli de la sort que he tingut. 

He tingut la sort de néixer en una família on el pare i la mare van predicar amb l'exemple. Fills de la postguerra, els van posar a treballar de molt joves i no van poder estudiar. Es van estar de moltes coses perquè les meves germanes i jo poguéssim anar a la universitat amb la idea que si ells s'esforçaven, nosaltres tindríem una vida millor. Eren gent complidora, feinera, d’una peça, que ens ensenyaven a ser agraïts. Això és una gran sort. O sigui que un tros del premi va per ells. I per les meves germanes, que van obrir camí i van eixamplar els horitzons d’allò que era possible en una família de classe treballadora fa 50 anys.

La segona sort és que a casa se sentia la ràdio i hi entrava un diari cada dia. Llegir un diari cada dia des que era una criatura, encara que al principi no l’entengués, m’ha fet com soc. A casa vaig aprendre el valor de la informació i el poder de la comunicació, i em va fer interessar pel mon i per la marxa de les coses.  Encara sento la meva mare dient a taula: “Avui a la ràdio han dit…” A casa vaig tenir els primers somnis: si era tan normalet jugant a futbol que mai no seria jugador del Barça, potser podria ser el periodista que estaria en aquelles cabines que veia des de la grada, viatjant per tot arreu i narrant els partits i tenint tothom pendent de la meva narració. Em semblava tan modern aquell mon de micròfons, connexions i estudis de vidre i alumini, i ja diguem com em semblava d’interessant la vida dels corresponsals de La Vanguardia o de TVE.

Més sorts. He tingut la sort de casar-me amb una dona (companya de la Facultat de Ciències de la Informació a Bellaterra) amb la que quatre dècades i tres fills fantàstics després, encara tenim projectes compartits que ens fan il·lusió. Algú que m'ha ajudat sempre a tocar de peus a terra. El president Obama va explicar un dia que quan era senador, el Senat dels Estats Units li va aprovar una llei que ell havia redactat i negociat i quan va trucar a casa tot content per explicar-ho, la seva dona li va contestar: “Felicitats per la llei, però tenim la cuina plena de formigues de manera que, quan tornis a casa, passa per la botiga a comprar verí per les formigues’” Aquest és la Mariona. Un tros de premi també li correspon a ella.

He tingut la sort d’ensopegar amb col·legues que han cregut en mi, i quan algú creu en tu, tot és més fàcil. El premi va per a tots ells. En citaré un: vaig tenir la sort de treballar amb en Puyal, que amb la seva enorme personalitat i qualitat professional  va marcar decisivament, el sistema comunicatiu català.

He tingut la sort de poder triar equips i treballar de col·legues i amics molt brillants, que no per no allargar la llista resumiré en la figura d'en Carles Capdevila.

La nostra feina de periodistes és una sort, perquè, com en el viatge a Itaca, et fa més savi com més dura la travessia. I toques molts ports. A vegades per bé i a vegades amb dolor. He trepitjat el despatx Oval de la Casa Blanca, i he vist, sentit i olorat els cadàvers al carrer dels morts al terratrèmol d’un país paupèrrim com Haití. 

I finalment, he tingut la sort de néixer a Catalunya i poder treballar en català, cosa que, per desgràcia, no tots els periodistes catalans de la història ho han pogut dir. Nosaltres, sí. Mireu, fa vora 60 anys, durant el franquisme, li van preguntar a Josep Maria Espinàs que digués alguna cosa sobre la situació de l'escriptor català i va contestar: “Escriure en català és una sort. L’escriptor català té un avantatge que no té cap altre escriptor del mon. Disposa d'una causa per la qual poder lluitar. Disposem d’aquest anacrònic privilegi perquè en un mon on només es parla de crisi d’ideals, els disposar d’un ideal col·lectiu és un privilegi”.

Noteu que el mateix Espinàs admet que si és un privilegi, és anacrònic. Sí, a vegades el privilegi de viure en català ens pesa. Aquesta sensació fatigant d'estar sempre havent de salvar els mots. Però si alguna cosa t’ensenyen els anys i l’ofici és que la vida és lluita. Que no podem donar mai cap dret per garantit per sempre. Que fins i tot països més grans que el nostre també tenen problemes existencials i motxilles històriques, i en això nosaltres no som diferents. Si de cas, a nosaltres en passa que, des que naixem fins que morim, vivim en un sistema comunicatiu i en un ordre polític basats en fer-nos creure que som un subsistema i ens envia cada dia missatges de rebaixa per minar la nostra autoestima. Però penseu una cosa: si dediquen tan esforços a fer-nos creure que no tenim res a fer és perquè saben que no és veritat. 

La premsa local i comarcal és el primer graó de la construcció d’un espai comunicacional i, per tant, és el primer graó de la consciència de pertinença a una comunitat i defensa de la lliebrtat d’informació. No us arronseu davantr els poders que teniu tan a la vora, perquè, al final del dia, aquesta és la veritat: no tenim més remei que lluitar cada dia per la llengua, pel país, per l’ofici, per la democràcia i per la nostra autoestima col·lectiva. Compteu-me sempre per lluitar amb vosaltres i guanyar.