L’any 2023, la Junta que vaig tenir l’honor d’encapçalar, vam apostar sense dilació per una junta paritària amb sis dones i sis homes: Anna Berent (Fonoll), Ferran Perdrix (Segre), Eva López (El 3 de Vuit), Júlia Ventura (Sant Cugat Magazine) i Estel Huguet (El Breny), les noves incorporacions. I hi continuaven Francesc Florensa (Som Garrigues), Francesc Codolà (Llumiguia), Joaquim Rambla (L’Ebre), Òscar Cabana (La Comarca d’Olot), Anna Albareda (La Segarra) i Núria Piera (La Portada).

En aquesta setmana del 8 de març, Dia Internacional de la Dona, podem dir amb modèstia que nosaltres ho estem fent, lluitar per la paritat.

Estem al segle XXI i crec que avui, malauradament, parlaré d’obvietats que hauríem de tenir assumides fa dècades. Comencem…

Com a mínim, les juntes paritàries -en els casos en què sigui possible- haurien de ser una realitat a les associacions, a les entitats.

A l’ACPC sabem que encara queda molt camí per recórrer per una igualtat efectiva i real. Ho hem fet a la nostra junta, però hem de continuar insistint i no defallir. Hem de tenir-ho sempre en ment. SEMPRE. Quan llegim els currículums que ens arriben a les editores i els editors, a la direcció dels mitjans; quan escollim les i els caps de secció, quan alguna persona és candidata a càrrec directiu.

Les dones han de ser-hi sempre, a tot arreu de les redaccions. Per mèrit, per tenacitat, perquè han estat menystingudes molt de temps estant sobrequalificades per a fer la seva feina i per una obvietat que ja no s’hauria de dir: si elles no ocupen llocs de presa de decisions, es perd una font imprescindible de criteri i d’experiències que enriqueixen la nostra cobertura i la manera com abordem els temes. Si elles no hi són, estem més lluny de reflectir què passa al món.

En una època en què la informació veraç i de qualitat és més important que mai; en què l'anàlisi d’allò que ens arriba als mitjans requereix una minuciositat com no s’havia necessitat fins ara; on necessitem diferents veus, perspectives variades i amb una experiència professional única; un simple titular o un peu de foto pot canviar depenent de qui el redacti. Imagineu què pot suposar escollir una portada, destriar quines notícies encapçalen cada secció o sobre què ha de tractar l’editorial. L’observació dels fets; del contrast de la informació; de la consulta de vàries fonts i de la redacció d’una notícia, d’un reportatge, d’una crònica, d’una entrevista, de l’elaboració d’un article d’opinió o de la captació d’una imatge, necessita de la veu de les dones. I així poder construir una societat justa i més igualitària

Sense la mirada i la veu de les dones les informacions no seran mai notícies del tot, seran només l’enfocament de la meitat de la societat dirigida, en la majoria dels casos, a una part de la societat. Seran un biaix.

El biaix de gènere encara perdura a moltes redaccions i empreses de comunicació. Les dones són majoria a les aules de les facultats de Ciències de la Comunicació, tant a Catalunya com a la resta del món. Amb tot, no fa tant de temps això no es reflectia quan es parlava de la incorporació de les dones a la professió, i encara més si es tractava de càrrecs de responsabilitat, sobretot als grans mitjans i a les empreses de comunicació.

A la premsa comarcal i local aquesta tendència fa anys que s’està revertint. Queda molt per fer, insistim, però s’està aconseguint -i s’ha produït ja- amb més rapidesa i amb més celeritat que a la resta de mitjans. Hi ha redaccions locals on hi ha més dones que homes. Des dels seus inicis, les dones han estat una força impulsora essencial en el periodisme comarcal, contribuint de manera decisiva a la cobertura dels esdeveniments, de les problemàtiques i de les històries, de la política, dels successos, de l’esport i de la cultura que afecten les nostres comunitats. Amb la seva tenacitat, professionalitat i compromís amb la veritat -la veritat més possible- han enriquit i fet possible el teixit periodístic local. I moltes d’elles ho han fet en unes condicions més exigents i difícils que els seus companys de feina i els seus caps.

Elles han servit com a pont entre els mitjans de comunicació i la comunitat. Les dones han contribuït què la informació sigui periodisme. Per aquest motiu l’ACPC va reconèixer a Rosa Maria Calaf amb el Premi d’Honor de la Premsa Comarcal, dona valenta i referent de premsa en el nostre país.

Fem que les dones al periodisme puguin, no només sobreviure, sinó també avançar. A la premsa comarcal ja ho estem fent.

Francesc Fàbregas, president de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC)