La vaga massiva de docents a Catalunya no és una protesta puntual. És l’expressió d’un malestar acumulat durant anys. És la resposta d’un sistema que s’ha sostingut gràcies al sobreesforç constant dels professionals, però que no ha correspost amb recursos, estabilitat ni reconeixement. La vocació no pot continuar sent l’excusa per precaritzar.

Se’ns exigeix atenció personalitzada, inclusió real, innovació pedagògica i resultats acadèmics. Però amb quins recursos? Aules amb ràtios elevades dificulten una atenció individualitzada efectiva. La inclusió és un principi irrenunciable, però sense suficients vetlladors, orientadors i personal de suport, acaba recaient sobre tutors i equips docents ja saturats. La diferència entre el discurs i la realitat és cada cop més gran.

Els docents no només fem classes. Gestionem conflictes, detectem situacions de vulnerabilitat, coordinem equips, implementem canvis curriculars, omplim informes i adaptem programacions constants. La burocràcia ha crescut exponencialment. El temps per pensar, preparar i innovar s’ha reduït. L’educació necessita temps pedagògic, no saturació administrativa.

En els darrers anys, el professorat ha perdut poder adquisitiu arran de retallades i inflació. Tot i algunes millores puntuals, la recuperació no ha estat proporcional a l’augment del cost de la vida. A més, existeixen diferències clares amb altres comunitats autònomes pel que fa a complements salarials i condicions laborals. En diversos territoris, els sous i determinats complements superen els de Catalunya. Fem la mateixa feina. Tenim la mateixa responsabilitat. Per què no hi ha una equiparació real?

El sistema educatiu català viu en transformació permanent. Nous currículums, nous enfocaments competencials, noves exigències metodològiques. La innovació és necessària, però no pot ser improvisada ni imposada sense planificació, formació ni recursos. Cada reforma sense estabilitat genera més pressió i més desgast.

Quan el professorat es mobilitza, no ho fa contra les famílies ni contra l’alumnat. Ho fa per defensar una escola pública forta. Menys ràtios vol dir més atenció. Més estabilitat vol dir més continuïtat educativa. Més recursos vol dir més equitat. L’escola pública és el principal motor d’igualtat d’oportunitats. Si s’afebleix, s’afebleix la cohesió social.

Durant anys hem assumit retallades, sobrecàrregues i canvis estructurals amb responsabilitat. Però el límit existeix. No volem privilegis. Volem condicions dignes. Volem que l’educació sigui una prioritat real, no només un eslògan. La vaga és un toc d’alerta. Si el sistema es manté dempeus és gràcies al compromís dels seus professionals. Però cap sistema pot viure indefinidament del sacrifici dels seus treballadors. L’educació pública no pot esperar més.

Anna Berent

Docent i i directora de la revista Fonoll. Vicepresidenta a la junta de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal.