La majoria de les més de 160 capçaleres associades a l’ACPC tenen un denominador comú: fixen el seu radi d’acció en un territori molt ben delimitat, sigui provincial, comarcal o municipal. Tanmateix, alguns associats contradiuen aquesta regla i editen publicacions que abasten tot el país, amb continguts que podríem considerar d’interès general, però en què la mirada i els protagonistes dels reportatges continuen sent la gent i les històries de les comarques, amb un marcat accent comarcal. Dos bons exemples d’això són frontissa.cat i La Mira.
frontissa.cat(1997), amb seu a Barcelona i vinculada a la Coordinadora d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC), té com a principal objectiu recollir i difondre les activitats, els projectes de recerca i les línies d’investigació dels diversos centres d’estudis d’arreu dels Països Catalans, amb temàtiques molt pròpies de les comarques: patrimonis, rutes, geografies...
La Mira (2018) és un magazín semestral de no-ficció en català que aposta per un periodisme “a foc lent”, amb mirada pròpia i amb la voluntat d’oferir una lectura profunda del país i de la seva gent. Entre els seus continguts, destaquen reportatges amb protagonistes del món rural o històrics, centrats en persones i històries de les comarques. Ambdós mitjans complementen la seva edició en paper (semestral) amb l’edició digital.
Per conèixer millor els seus projectes i la seva relació amb el territori, conversem amb els directors de les capçaleres: Josep Santesmases i Ollé, de Frontissa, i Magda Gregori i Borrell, de La Mira.
Quins són els principals reptes a l’hora de transformar temes locals en continguts que despertin interès general?
Magda Gregori (M.G.): No hi ha temes locals, nacionals o globals per si mateixos. El que hi ha són persones amb històries. A La Mira, el que realment ens mou és la força d’aquestes històries. Quan una història és pròpia i està ben explicada, pot connectar amb qualsevol persona. Pot ser la història d’algú que viu a l’Ebre o a Valls, però el que ens importa no és tant el lloc com allò que representa.
És cert que, a La Mira, geolocalitzem totes les històries en el mapa. Però no ho fem per limitar-les, sinó com una eina visual per mostrar que no som barcelonocèntrics. Volem fer evident que hi ha històries potents, rellevants i amb valor periodístic arreu del país.
Josep Santesmases i Ollé (J.S.): El nostre àmbit d’actuació queda perfectament definit en els estatuts de la CCEPC: l’àmbit geogràfic on la llengua catalana hi és present, sigui quina sigui la seva denominació i el seu ús social.
Jo crec que hi ha dos valors que conflueixen en el projecte de Frontissa.cat que són la mirada local en un context global de país i cultura. La mirada sobre l’obra de persones concretes que ens interessen com a exemple i com a aportació que podem tenir a l’abast. Per posar un exemple concret: articles sobre patrimoni de territoris que potser coneixem una mica, o més aviat d’esquitllentes perquè només hi hem estat de pas, o d’altres que no coneixem. Llegir un article ben documentat, atractiu escrit per una persona que en té un coneixement aprofundit i precís, ens proporcionarà una mirada més completa del lloc i alhora serà motiu de comparança amb el nostre espai de vida. I tot plegat serà una suma contributiva per entendre millor el nostre país.
Quin paper tenen les comarques en la vostra mirada editorial?
M.G.: Sense trepitjar les comarques, no trobes les històries. Això vol dir que necessites una redacció amb gent d’arreu del territori, amb una mirada oberta i amb consciència que cal “escarbar” per tot el país. És clau tenir aquesta connexió amb la realitat de tot el territori. Al final, el més important és tenir la voluntat de moure’t, de buscar aquestes històries allà on passen.
Fotografia de l’equip de La Mira, en motiu dels set anys explicant històries a foc lent.
J.S.: La raó de Frontissa.cat és que a través de les diverses seccions de la revista flueix coneixement i opinió del i des dels llocs. Nosaltres no som un mitjà centrat en una comarca concreta. Però sí que estem oberts a totes les comarques des de l’aprofundiment local o territorial. Ens interessa tant el que pot ser considerat el rovell de l’ou, com les perifèries, els límits, els espais de confluència. Ben mirat, potser perquè entenem que la majoria d’habitants d’aquest món viuen en un lloc concret on desenvolupen la seva vida familiar, laboral, cultural, associativa que d’alguna manera es converteix en el seu centre.
Per posar l’exemple del que hem tractat en la secció de patrimonis aquest 2025, hem parlat sobre els tossals de les Terres de Ponent, sobre el patrimoni de la ciutat de Lleida, sobre unes pintures decoratives d’una masia de Cubelles, o els molins de Benaguasil.
Com valoreu la vostra vinculació amb l’ACPC i què creieu que us aporta?
M.G.: Fer periodisme i fer-lo en català és gairebé un acte de resistència. Per això, qualsevol col·laboració o participació amb entitats i associacions que ajudin a sumar és benvinguda. El que cal és unir esforços entre mitjans, compartir i entendre que la competència pot ser sana si la treballem plegats. En un país tan petit, mirar-nos de reüll entre nosaltres és absurd i no té cap sentit. O col·laborem, ens ajudem i generem sinergies, o, al contrari, correm el risc de fer-nos més mal que bé.
J.S.: L’editora de la revista Frontissa és la CCEPC, una associació federativa que agrupa uns 150 centres d’estudis dels Països Catalans. Per tant, el nostre esperit és de confluir en espais on tinguem “interessos” compartits. Sumar esforços per mostrar la potència de les realitats conjuntes, per a ser representats col·lectivament i per obtenir serveis que individualment seria molt difícil aconseguir. Per mostrar la ingent activitat que s’engendra, es produeix i es desenvolupa arreu del país, és necessari que el món local i comarcal s’organitzi en plataformes diverses per reforçar els seus objectius bàsics i per ser valorat per la societat i les administracions públiques en la mesura del seu potencial global i del servei que presta.
Considereu que l’edició digital i els nous formats són només un complement de la versió en paper o s’han convertit en un canal clau per arribar a nous lectors?
M.G.: Aviat, estrenarem una docusèrie a TV3. També estem treballant en projectes audiovisuals i pòdcasts, i organitzem esdeveniments que reforcen la nostra manera d’entendre el periodisme, com el Premi Sonor o les jornades Miravisions, amb el seu corresponent Premi Miravisions.
Per tant, La Mira és un projecte de continguts periodístics de no-ficció, que adopta el format que millor s’adapta a cada història. El que m'interessa és explicar històries, aportar noves mirades i fer visibles realitats que sovint passen desapercebudes. I això ho fem amb el format que millor permeti donar força a la història.
J.S.: La versió en paper es va pensar inicialment com un butlletí destinat als centres d’estudis federats que s’ha anat publicant semestralment. Ara al desembre publicarem el núm. 50. Al llarg dels anys hem duplicat el nombre de pàgines introduint noves seccions, així com s’anaven incrementant el nombre de centres federats. En canvi, la versió digital l’hem plantejada d’una manera molt més oberta al públic en general que té interès per la cultura i el coneixement vinculats als nostres territoris.
L’aposta de la versió digital va més enllà i inclou noves seccions amb l’afany d’obrir la revista a un públic més ampli. I el que també hem aconseguit és que el contingut de Frontissa.cat estigui signat per persones d’una punta a l’altra de la geografia que coneixen a bastament el que proposen i escriuen. En aquest sentit, en aquests gairebé cinc anys hem comptat amb la col·laboració signada d’unes 250 persones. En el fons hem entès que si en el col·lectiu que gira al voltant dels centres d’estudis hi ha moltes persones que fan recerca, que tenen opinió molt formada, hem d’aconseguir que siguin aquestes persones les que escriguin, aportin coneixement i donin la seva opinió.
Imatge de Josep Santesmases director de Frontissa
És viable mantenir un model de periodisme reposat en un context en què tot sembla accelerat?
M.G.: Si no fos així, no portaríem els set anys de recorregut que hem fet fins ara. Si t’obsessionen els clics, no pots fer aquest tipus de periodisme. Per què? Perquè el que fem a La Mira és un contingut atemporal. El primer article que vaig publicar-hi el pots llegir avui i continua tenint tot el sentit del món. Són continguts que no caduquen d’un dia per l’altre.
Tot allò que viu del clic, de la immediatesa, en general té una vida útil de 24 hores. En canvi, el que fem des de La Mira té un recorregut molt més llarg. I si no cregués que aquest tipus de periodisme té espai i sentit: un periodisme més reposat amb rigor, qualitat i respecte per les històries, per coherència, no podria treballar aquí. I no és només una convicció personal, sinó que tot l’equip que dirigeixo comparteix aquesta visió de l’ofici.
J.S.: És absolutament necessari. I ho és especialment per donar veu a moltíssima gent que pot dir coses diferents que no es tenen presents en els mitjans informatius d’abast general, interessats més per l’actualitat, sobretot de la gestió política o successos. Necessitem veus serenes, sàvies, reflexives, informades del que escriuen. Ens interessa una informació que no caduqui ni al cap d’unes hores, ni al cap d’uns mesos, que esdevingui un pòsit acumulatiu de coneixement.
Cal fugir de la informació tendenciosa darrere la qual habiten interessos molt concrets, sovint de domini del poder. I cal fugir de les vacuïtats, dels egocentrismes i de les inconsistències que inunden el món digital, com una fórmula per incrementar la desinformació i el desarrelament. El més important és estar convençuts del que fem i no tenir complexos ni recances per dur-ho a terme.
Hi ha algun contingut que recordeu especialment per la seva repercussió o impacte a l'hora de fer-lo?
M.G.: Saps què passa? Que, com que sovint entrevistem persones molt anònimes, per a qui és la primera vegada que algú els fa una entrevista, el retorn que en rebem sempre és fantàstic. Hi ha una gran generositat per part de l’entrevistat, simplement pel fet que algú els escolta de veritat. En general, tothom ha estat molt agraït per les històries que m’han explicat, i crec que cadascuna té la seva pròpia intrahistòria. Aquesta és, sens dubte, una de les parts més gratificants de la feina que fem. Al nostre mitjà, tothom hi aporta el seu granet de sorra amb humilitat i amb compromís, amb l’objectiu comú de construir històries de valor.
J.S.: A mi personalment m’impacten alguns dels articles de la secció “Tal com l’he conegut” dedicats a persones que ja no són entre nosaltres, algunes de les quals vaig poder conèixer. Sobretot les que fan referència a amics amb els quals havíem compartit converses, inquietuds i projectes i que tot i que passin els anys es troben a faltar. Algunes persones de les quals van marxar quan encara eren vitalment actives i tenien anys al davant per acabar de concloure la seva trajectòria de vida. També d’altres que no he conegut, però a qui he llegit o sentit que formen part del meu pòsit cultural. Persones que són exemple i persones gràcies a les quals la nostra societat ha esdevingut més rica i millor.
Text: Marcel Torra