La fotografia periodística és una eina clau per explicar les notícies amb profunditat i construir relats informatius de qualitat. En l’àmbit comarcal, aquesta funció adquireix encara més rellevància: són els fotoperiodistes que treballen amb mitjans de proximitat els qui documenten la vida quotidiana de ciutats, viles i pobles —sovint oblidats pels mitjans generalistes—, contribuint així a oferir una radiografia completa del país.

Un ofici marcat pels avenços tecnològics

Avui dia, els fotoperiodistes s’enfronten a nombrosos reptes. Un dels principals és el progrés tecnològic i la digitalització de la societat. Hem parlat sobre el tema amb el fotoperiodista Marc Sanyé, del mitjà associat El 9 Nou i guanyador de la IV edició dels Premis Premsa Comarcal a la Millor Fotografia Periodística, i amb l’Àngel Reynal, fotògraf professional que ha treballat per mitjans associats com L’Hora Nova, i que ens expliquen com la digitalització ha tingut una doble cara per a l’ofici:

“L’arribada de la tecnologia digital ha suposat una autèntica revolució tècnica. S’ha acabat la incertesa d’haver d’esperar el moment del revelatge per comprovar el resultat obtingut. Ara la tecnologia ens permet treballar amb més comoditat, corregir aspectes com la incidència de la llum i, fins i tot, enviar les imatges telemàticament i en temps real des del mateix lloc de la notícia,” explica Reynal.

Per contra, la cara negativa ve marcada per l’auge dels portals digitals i les xarxes socials, que han propiciat la difusió massiva d’imatges periodístiques, sovint sense autorització i vulnerant els drets d’autor. Aquesta pràctica obliga els professionals a reclamar constantment la titularitat de les seves fotografies.

“És un desgast molt important haver de dedicar temps a comprovar quines imatges t’han publicat sense permís. Has de buscar-les, contactar amb el mitjà, negociar... i moltes vegades no en volen assumir la responsabilitat. En altres casos et responen que ‘només és una fotografia’,” lamenta Sanyé.

En la mateixa línia, Àngel Reynal assenyala com: “La tecnologia també ha facilitat l’intrusisme professional dins del fotoperiodisme i la fotografia en general. Els costos de les càmeres, els mòbils i el material fotogràfic s’han reduït tant que ara són accessibles per a molta gent.”

El valor afegit del fotoperiodisme local

Una altra qüestió fonamental és què diferencia els mitjans de proximitat dels generalistes pel que fa al tractament de les imatges i la relació amb el territori que cobreixen. Tot i la professionalitat d’ambdós perfils fotoperiodístics, existeix un valor afegit en el cas dels mitjans locals: la coneixença, amb profunditat, del territori i de la seva gent. Sanyé ho resumeix així:

“Una de les grans diferències és la manera de treballar. Els fotoperiodistes de comarques coneixem la gent, sabem qui són, ens trobem pel carrer. En un succés, certes fotografies ni ens plantegem fer-les, per respecte. Ens posem a la pell de les persones fotografiades.”

Pel que fa a la viabilitat econòmica de la professió al món local, hi ha un gran ventall d’opinions i experiències vitals. Sanyé afirma que es pot viure del fotoperiodisme comarcal: “Potser ara podem dedicar menys hores a un tema que abans es podia cobrir amb més profunditat, però en podem viure.”

En canvi, Reynal és molt més taxatiu en la resposta: “Viure únicament del fotoperiodisme de comarques és una utopia. El fotoperiodista que està en plantilla caldria demanar-los a ells, però en el meu cas, que soc freelance, rotundament no. Has de buscar-te més feines relacionades amb la fotografia.”

Estar en nòmina o ser freelance

Però quin model professional afavoreix millor l’equilibri entre estabilitat econòmica i llibertat creativa: treballar com a freelance o formar part d’una plantilla fixa? En aquest sentit, Reynal destaca que “el fet de treballar en nòmina et dóna una seguretat laboral amb l'aixopluc de tenir uns drets laborals adquirits. Però a la vegada tens exclusivitat amb el mitjà on fas la feina de fotoperiodista i, per tant, no pots fer cap més feina remunerada.”

En sintonia amb les paraules de Reynal, Sanyé valora positivament la seva condició de freelance:

“En el meu cas, com a freelance, puc dedicar temps a projectes personals de llarg recorregut, com documentar la sequera durant tres anys. La relació com a freelance amb el mitjà és molt més interessant perquè, a banda de cobrir l’actualitat, puc oferir-los treballs més en profunditat que he anat desenvolupant amb el temps.”

Reivindicar el valor de la fotografia periodística

Finalment, des de l’ACPC hem volgut conèixer quines necessitats tenen els fotoperiodistes per afrontar els reptes de futur —que ja han anat exposant anteriorment— i de quina manera els podem donar suport tant des de l’associació com des de les institucions, amb l’objectiu de dignificar l’ofici. Marc Sanyé subratlla la importància de prestigiar el valor de la imatge i de la professió a través de l’educació:

“Cal fer pedagogia sobre aquesta professió. Encara avui hi ha aficionats a la fotografia que envien imatges als mitjans i aquests les publiquen gratuïtament. Hauríem d’entendre que els fotoperiodistes aportem el valor de la rigorositat; en canvi, un aficionat no pot garantir aquest criteri.”

Per la seva banda, Àngel Reynal assenyala dos reptes que tots els actors de l’àmbit comunicatiu haurien d’abordar amb urgència per tal de protegir la professió:

“Els dos reptes més importants ara mateix, i en els quals haurien de treballar conjuntament els mitjans, les associacions, el Col·legi de Periodistes i fins i tot les administracions, són l’intrusisme professional i el control de les xarxes socials. Aconseguir-ho seria un pas clau per protegir i dignificar la nostra professió, que tanta falta ens fa.”

• Fotografia d’Àngel Reynal de La Vuelta 2025 a Figueres (Alt Empordà)

• Fotografia de Marc Sanyé guanyadora del Premi Premsa Comarcal a la Millor Fotografia Periodística.

Text: Marcel Torra