Xevi Bonell Periodista

L'1 de maig dues-centes persones van participar en la mobilització convocada per L'Ateneu Salvadora Cat en contra la massificació turística de Girona i la gentrificació del Barri Vell de la ciutat. Consignes, crits i parlaments es van deixar escoltar pels nombrosos carrers per on va transcórrer la marxa. Unes reclamacions que van deixar un rastre de pintades en les façanes d'establiments turístics, amb lemes com «Tourist Go Home» o «-Turisme + Barri». La majoria de les protestes se centraven contra el model cicloturista. Un estil fermament implementat a la ciutat, i que cada vegada ocupa més espai en una ciutat que sembla que no pot (o no vol) aturar-ne l'expansió.

La situació geogràfica de Girona pels ciclistes és ideal. Permet combinar rutes per ports de muntanya amb recorreguts per la costa. Tot això sota una climatologia agradable, acompanyada d'una gastronomia de primera. Uns elements que, si ja de per si fan de la ciutat un destí molt desitjable pels amants de les dues rodes, cal sumar-hi l'aposta cada vegada més gran per part d'empreses que ofereixen recorreguts especialitzats segons el nivell. Uns itineraris que es combinen amb menús dissenyats per la pràctica concreta d'aquest esport i amb allotjaments de curta durada en pisos turístics. Tot això es tradueix amb un generós increment d'ingressos per als comerços i establiments d'aquest model, i també per a altres negocis de la ciutat que sense aquesta aportació extraordinària veurien perillar la seva viabilitat.

Els ingressos, però, amaguen diversos costs. D'una banda, gironins i gironines estan vivint un immens increment del preu de l'habitatge. Una conseqüència directa per la reducció d'oferta de pisos que ara es destinen únicament a l'ús turístic. Un fet que, tot i no ser nou a la ciutat, s'ha vist accelerat els darrers anys, i que recorda al problema endèmic de gentrificació que palpita inexorablement a Barcelona. Això no és imputable directament als ciclistes, com si ho són les males praxis que una minoria demostra a la ciutat, on fan el que volen impunement. No respecten les zones de vianants, ignoren els carrils bici, i utilitzen portals i zones de pas com a pàrquings particulars. No deixa de ser una contradicció que un dels col·lectius més vulnerables, i que cal protegir més a l'asfalt carretera, s'oblidi de la normativa quan entra dins d'una ciutat.

Modificacions que han fet variar el dia a dia d'una ciutat, que veu com s'ha anat (i s'està) difuminant aquella cosa tan única i diferencial: la identitat. Una realitat que es copsa passejant pel centre de la ciutat, on negocis de tota la vida han deixat pas a edificis dedicats al món del ciclisme. Una proliferació que afecta espais protegits com Can Codina, i a Béns Cultural d'Interès Local (BCIL) com l'antic teatre Odeon, destinats ara a convertir-se en botigues de bicicletes.

Els canvis també hi són a petita escala. Detalls que tots sumats canvien la imatge general. Un exemple el trobem en la retolació de botigues i restaurants, amb un català cada vegada més arraconat davant d'un anglès, que també, es fa escoltar més en barres i terrasses. Un fet curiós si pensem com exigim l'adaptació a la nostra realitat a aquella gent que arriba a casa nostre per guanyar-se la vida, i com, d'altra banda, som capaços d'adaptar-ho tot per aquells que venen a gaudir-ne uns dies.

La realitat és que Girona està canviant. Com ho va fer Barcelona. Com ho han fet d'altres ciutats abans. Sembla que ja ha acceptat vendre una gran part del que la fa única, en pro d'un model enfocat no els que hi viuen sinó en els que hi estan de passada. Esperem que no arribi el dia en què acabi mirant-se al mirall i no sàpiga situar-se al mapa.