Notícia
A propòsit del nou cicle electoral
Josep Pitarch Periodista i historiador
Arran del nou cicle electoral en què estem immersos tornen a escoltar-se veus que consideren que “sempre estem votant”. Que potser en fem massa i que de seguir així, amb tantes eleccions, al final la gent se’n cansarà i els percentatges d’abstenció, per desgana de l’electorat, cada vegada aniran en augment. I això en un injust context de descrèdit dels polítics -en general- a causa dels casos de corrupció, la crispació i els enfrontaments que dia sí i dia també ens expliquen els mitjans de comunicació. Els escèptics convençuts afegeixen raons com ara “per a què hem d’anar a votar si sempre fan el que volen”, “tots els que es presenten, només busquen col·locar-se” o els famosos incompliments programàtics que es resumeixen amb la frase lapidària “no fan res del que prometen”. Certament en poc més d’un any, haurem celebrat les eleccions municipals, les generals, les del Parlament de Catalunya i les europees. Podríem estar d’acord que vivim immersos en una constant i permanent campanya electoral que modela les estratègies dels partits i en massa ocasions acaba per extremar els discursos. No ho discutiré. Però no compro el missatge d’abatiment en què des de fa un temps s’ha instal·lat una part de la societat, potser volgudament empesa, cap aquests arguments.
Des de la mort del dictador Francisco Franco fa pràcticament cinquanta anys i el consegüent adveniment de la Democràcia s’han celebrat un total de 48 convocatòries electorals: 12 municipals, 13 al Parlament de Catalunya, 15 al Congrés dels Diputats i 8 al Parlament Europeu. Per qüestions d’edat -vaig assolir-ne la majoria el 1989- he tingut l’oportunitat de participar en 38. I he anat a votar a totes. No me n’he perdut cap. I sincerament no tinc la sensació que sigui una cosa aclaparadora i carregosa. Però encara que ho fora, hi ha motius molt poderosos per a fer-nos el cor fort i participar-hi sense dubtar-ho ni un moment. No entraré a detallar-los, segurament excediríem l’extensió que hi ha en este espai d’opinió. Penseu en la dita “de vegades Déu dona pa a qui no té dents”. Encara en els nostres dies, quants països voldrien disposar del dret a vot? Ens pot semblar que la Democràcia representativa en què vivim és normal. Però el cert és que el món està ple de dictadures militars, estats teocràtics, règims absolutistes o estats sense el dret a vot universal.
A l’estat espanyol, des de la Constitució de Cadis de 1812, el sufragi era censatari, limitat a propietaris i persones amb determinades “capacitats”. Durant el breu període del Sexenni Democràtic i la Primera República (1868-1874) fou la primera vegada que s’implantà el sufragi universal directe dels homes majors de 25 anys. Fins al 1890 no s’aprova el sufragi universal dels homes menors de 25 anys, amb el govern liberal de Sagasta. El 1931 la Segona República dona el dret de sufragi també a les dones, que s’aplicà per primera vegada en les eleccions generals de 1933. Un dret que duraria ben poc donat que l’aixecament militar del 1936 i la posterior dictadura de Franco ens deixaria sense eleccions durant pràcticament quaranta anys. Així el 15 de juny de 1977 se celebraren les primeres eleccions generals. Van ser uns comicis històrics, ja que eren les primeres eleccions lliures que se celebraven des del febrer del 1936.
I crec que aquesta, encara avui en dia, continua sent la principal causa que ens ha d’empènyer als col·legis electorals cada vegada que hi ha una convocatòria electoral. Als més joves us voldria recordar que al llarg de la nostra història més recent milers i milers de persones s’han sacrificat perquè les generacions futures puguem gaudir d’este dret. Els nostres iaios, homes i dones, literalment, van perdre la seva vida lluitant perquè natros, els seus nets, poguéssim votar. I em sembla injust, desagraït, egoista i pràcticament immoral que malbaratem la seua memòria i no anem a votar perquè “estic cansat”, “passo dels polítics”, “tinc feina” o “vull dormir”. Com se sol dir, si aixequessin el cap…
