Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

La successió de cicles electorals reforça el sentiment de conjunturalitat que domina l’escenari polític. Les qüestions de més gruix o s’obvien o es tracten superficialment i hi ha un decantament cap a una personalització excessiva, en la mesura que l’electorat s’inclina més per un estil que per un ideari. Aquest fet no deixa de ser un nou exponent d’una societat excessivament líquida, que diria Zygmunt Bauman, i presentista. L’aposta és per la confrontació o per la resignació i a partir d’aquí es tracta d’arrenglerar-se. La insatisfacció creixent per la pèrdua de capacitat adquisitiva o per l’aprimament de les classes mitjanes s’afegeix a una justificada inquietud mediambiental i a un context internacional on els conflictes es ventilen massa fàcilment amb l’ús de les armes i el menyspreu a la vida humana de l’adversari. No és estrany, doncs, observar com les generacions més joves adopten posicionaments crítics i inconformistes respecte d’un model de societat que els ho posa ben difícil, sobretot en el que afecta la construcció d’una trajectòria consistent en aspectes com la carrera professional, la vida en parella, l’habitatge,...

Un altre factor que sacseja intensament la societat és la immigració. Com cal reaccionar-hi? I la baixa natalitat complica la resposta que aquest fenomen requereix. Catalunya tradicionalment ha estat receptora d’importants fluxos migratoris, que podem situar, posem per cas, als anys vint i cinquanta del segle passat i al darrer tombant de segle. Les decisions polítiques no poden fonamentar-se en la candidesa o la por, sinó en la lucidesa i una prospectiva ben argumentada. Hi ha, per exemple, sectors resistents a la importació de productes provinents de països en desenvolupament, des d’on n’acaben marxant persones que no hi poden viure dignament. La perspectiva colonitzadora massa sovint orientada a l’espoli ha contaminat la nostra mirada envers determinats països. El seu progrés no ens hauria d’espantar, sinó que l’hauríem d’afavorir, amb una racionalització de la gestió dels recursos d’uns i altres. D’una naturalesa semblant és la manca d’honestedat que es produeix davant de la generació d’energia. Volem cotxes de combustibles no contaminants, que porten tanmateix components contaminants, i reivindiquem l’energia renovable davant de la derivada de combustibles fòssils, però som refractaris als parcs eòlics. Com en el cas de la immigració, s’imposa un: “tot no pot ser”. No es pot acontentar tothom i els polítics han de tenir el coratge de prendre decisions i d’explicar-les. No podem anar tot el dia carregant mòbils i cotxes i no fer una aposta clara i coherent sobre la manera d’obtenir l’energia que hi destinem. No ens hauríem de comportar com una societat frívola i immadura, avesada al malbaratament i a un egoisme irresponsable sense límits. La política és massa seriosa per prendre-se-la com un mer joc de poder. Les conseqüències poden ser tan contradictòries com el benestar o la guerra, la dignificació o l’explotació.

Al llarg de la història Catalunya ha hagut de fer camí sovint malgrat haver d’afrontar governs adversos i això ha contribuït a potenciar-hi una iniciativa social extraordinàriament valuosa en àmbits com l’educació, l’atenció mèdica o els serveis socials. L’existència d’administracions pròpies democràtiques i amb vocació de servei ha permès desenvolupar unes estructures públiques eficaces que poden i han de col·laborar amb la capacitat d’impuls de la societat civil. Un dels grans problemes que afecta l’Europa més avançada és la passivitat i la inhibició d’amplis fragments de la població, que es limiten a esperar que el sistema públic resolgui les seves necessitats i expectatives vitals, per mitjà de subsidis i prestacions. Es pot dir amb raó que per això paguem impostos, però és un error que ens empobreix i ens fa més febles i vulnerables recórrer al criteri que la iniciativa social és una anomalia. Convidar a desentendre’ns dels reptes col·lectius és una imprudència i, pel contrari, implicar-nos ens enforteix.

Davant de les eleccions, cal, doncs, demanar als partits polítics que hi presenten les seves candidatures que les vinculin a programes ambiciosos que s’adrecin als votants amb maduresa i exigència, sense demagògies contraproduents.

Sens dubte el debat nacional i identitari ha de ser rellevant en unes eleccions al Parlament, però s’ha de basar en propostes realitzables i amb el compromís d’impulsar-ne l’assoliment. I al costat d’aquesta qüestió que en podríem dir prèvia cal situar-hi tots els altres debats indefugibles: immigració, medi ambient, col·laboració públicoprivada, educació, recerca i innovació, turisme,... I sobretot cal insistir a aprofundir en quin model de societat volem per a la Catalunya del futur, sense cofoismes ni ingenuïtats, amb rigor, honestedat i ambició.