Xavier Domènech Sala Exdirector adjunt de Regió7

Un dia dels anys seixanta del segle passat, amb la meva classe de l’institut de Manresa, vam visitar el «forn del vidre», on els treballadors, sota una calor infernal, es dedicaven literalment a «bufar i fer ampolles». Veure com una bola tova de vidre fos es convertia en un porró gràcies a un motlle, un tub molt llarg i els pulmons del bufador, era espectacular. I que un operari agafés un bocí d’aquella matèria plàstica i ardent, acabada d’extreure del forn, i estirant-li unes quantes puntes el transformés en un gosset, ja va ser al·lucinant. El vidre artístic em fa pensar sovint en aquell dia. Però la visita no havia acabat. El propietari tenia el seu habitatge al mateix edifici, i al damunt de tot un terrat on es dedicava a la seva passió: l’astronomia. Aquell dia va apuntar el telescopi al sol i va projectar la imatge en una placa de color blanc, única manera de fer l’observació sense carbonitzar la retina. Es veia, efectivament, el disc solar delimitat amb precisió i un parell de punts foscos que, segons ens va informar, eren taques solars. De la mateixa manera que l’art en el vidre m’evoca el forn, les observacions solars ho fan d’aquella lliçó inoblidable, que va ser molt útil al cap dels anys quan uns quants veïns ens vam reunir en un pati el migdia d’un eclipsi de sol. Havíem estat discutint si ulleres de soldador o plaques de radiografia, però com que una veïna tenia un telescopi, li vaig proposar fer el mateix que aquell industrial del vidre. Va orientar l’aparell al sol, va fixar un full de paper a mig metre de l’extrem contrari, i va anar enfocant fins obtenir la màxima nitidesa. L’ombra perfectament definida de la lluna va aparèixer en un extrem del disc solar, va anar avançant fins cobrir-lo i es va retirar per la banda contrària. Tothom va quedar molt content perquè l’experiència superava les expectatives, però un cop a casa tots ens vam adonar que les imatges del telenotícies eren molt millors, obtingudes per instituts oficials amb aparells de molt alta gamma. I és que on millor es veu un eclipsi és a la tele, especialment des que existeix l’alta definició. Tota la gent que surt al carrer amb els seus vidres fumats, més que veure’l, el que busquen és viure’l. Viure un eclipsi és notar com el dia es transforma en nit al teu voltant, els colors s’esvaeixen, la temperatura baixa, la natura es torna silenciosa, fins que al cap d’uns instants tot allò perdut torna com si res. És com un capvespre i una alba reconcentrats. Per viure això milers de persones de tots els Estats Units s’han desplaçat a la franja de l’eclipsi total d’aquesta setmana. Quan no hi havia mitjans que avisessin dels eclipsis amb anys d’anticipació, que el sol s’apagués era un misteri paorós, perquè tothom sabia que sense sol no hi hauria més vida a la Terra. Podem imaginar els estats de pànic. Marc Twain i Georges Remi, Herge, utilitzen aquest pànic i el coneixement previ d’un eclipsi per salvar la vida dels seus protagonistes a «Un ianqui a la cort del rei Artús» i a «El temple de sol», respectivament. En canvi, no haver previst el del 2136 aC va costar-los la decapitació als astrònoms reials xinesos Hsi i Ho. La cort sabia que el fenomen era astronòmic; en canvi, la versió llegendària és que aquell dia un gran drac va atacar el sol i se’l va començar a empassar, fins que els xinesos es van posar a fer molt de soroll, el van espantar i van aconseguir que alliberés la presa i fugís esporuguit. Aquell drac era un bonifaci; ens d’avui en dia es riuen de la gent que corre en totes direccions fent molta fressa.