Joan Casellas Artista

Dins el saló d'una casa burgesa un home arrossega amb gran esforç un piano de cua damunt del qual hi ha estès un ase ensangonat. Culminen aquest objecte de funcionament simbòlic dos maristes amb sotana i barret que són arrossegats sense patiment darrere la cua del piano... Amb aquesta escena de la pel·lícula Un chien andalou Dalí va enlluernar París l'any 1929 i va endinsar-se en l'art d'acció i l'art de la instal·lació o environament (1) que més endavant desenvoluparà amb Marcel Duchamp en diverses manifestacions del grup surrealista.

La casa de Port lligat serà el seu espai d'experimentació permanent de 1929 fins al final de la seva vida, així com el Castell de Púbol, el seu Teatre Museu, la Torre Galatea o la barraca de Palamós. Ara, de la mà de l'Ajuntament de Figueres, es recupera la casa natal de Salvador Dalí on l'artista va somiar ser cuinera i Napoleó, tot inaugurant un nou espai de la ruta daliniana. Del triangle al trapezi d'un més difícil encara; Dalí per Dalí sense Dalí; és a dir, sense la seva mà i al marge de qualsevol altra mà (artística).

Certament, Dalí, fascinat per les masses que sempre va saber captivar, va dissenyar el seu Teatre Museu de tal manera que les cues i embussos humans fossin inevitables: part del seu joc sàdic. Ens ho diu clarament el mateix Dalí en posar en el rebedor del seu Teatre Museu la fotografia d'una gran cua de gent a l'entrada de la seva exposició retrospectiva de Rotterdam l'any 1970 (2). En diverses entrevistes Dalí proclama que vol cretinitzar el seu públic i en aquest sentit la museïtzació espectacular de la casa natal dona fidel resposta a aquest mandat dalinià i, encara més, per la seva eficàcia monetària que sens dubte superarà la recaptació de totes les màquines "escurabutxaques" que Dalí mateix va distribuir pel seu Teatre Museu a fi de veure "més", començant pel taxi plujós que sols plou introduint-li monedes d'euro.

La visita és entretinguda pel turista i pot resultar profitosa abans o després de visitar el Teatre Museu Dalí, fins i tot, amb un bri d'aventura tipus escape room, amb portes que menen a cambres fosques que es van tancant darrere nostre com en les aventures de l'agent 86 Max Smart. L'holografia del notari Dalí reviscut i jove amb què s'inicia la ruta fascinaria i aterriria alhora al Dalí pintor, i des del punt de vista de l'espectacle, és un xou brillant amb l'abundància de projeccions i miralls. Tot plegat, en una hora i escaig.

El meu sentiment en eixir de la casa va ser el d'escapar momentàniament d'una plaga, la plaga Dalí que assola Figueres en particular i l'Empordà en general. Més enllà de les entrades a llurs museus i botigues de merchandising, algun cafè furtiu o menú ràpid res queda per la ciutat, pel país res hi creix darrere aquesta plaga. Consti que no estic contra Dalí sinó a favor; del predecessor del happening, de l'art d'acció, de la instal·lació, l'art tecnològic, òptic, etc. Però no veig enlloc la llavor d'unes beques Dalí, residencies Dalí per creadors interdisciplinaris, per escriptors... festival internacional de cinema experimental Dalí etc... Sembrar per recollir, el bri-Dalí per anar més enllà de Dalí, repartir per créixer i multiplicar-se culturalment i socialment, superar l'erm del turisme que sempre empobreix els països que si lliuren "cegament" i aquí hauríem de saber-ne un munt d'això... Si ho volem veure més clar, mirem el cas Gaudi que Dalí tant va estimar, dues plagues que assolen la terra.

1 Carles Santos i Jordi Benito en seran deutors per sempre més d’aquesta escena.

2 Museu Boijmans Van Beuningen de Roterdam.