Mairena Rivas Vázquez Periodista

Fa un temps, no gaire llunyà, existia el costum d’anar a picar la porta del veí o de la veïna per demanar-li una mica de sucre o unes patates. Hi havia cops que les patates o el sucre et servien només d’excusa, ja que no et faltava cap d’aquests productes a casa. Normalment, recorries a aquell vell hàbit perquè et faltava una altra cosa, la necessitat de comunicar-te amb algú. Avui dia, als pobles més petits i en col·lectius de persones més grans, és possible que encara s’empri aquest recurs com a via per entaular una conversa, però avui, com a molt, et diràs “hola” i “adeu” amb els veïns.

Si et falta sucre i tens una mica de confiança amb la gent del pis del costat, no aniràs a tocar el seu timbre, li ho preguntaràs a través d’un missatge de text. Amb sort, et dirà que si, però també pot passar que set o vuit hores després et respongui que no havia llegit el missatge i que imagina que ja deus d’estar dormint.

Aquest panorama és, al meu entendre, molt contradictori, sobretot si tenim en compte que les xarxes socials s’han convertit en una exposició constant de les vides privades, però en la vida no virtual es tendeix a reforçar la privacitat i a malfiar-se de tothom, fins i tot dels veïns.

Ara, tot i que tenim el gran avantatge d’estar hiperconnectats amb tot el món i a l’instant, les nostres relacions humanes s’han tornat més impersonals i mancades d’emotivitat. A vegades, un missatge, quatre paraules, dues frases, poden ser interpretats malament perquè, en la seva lectura, falten elements comunicatius que són essencials, com poden ser el llenguatge corporal, el to de veu, les expressions facials... i, què es fa per evitar confusions? Doncs una opció és enviar un missatge de veu o de vídeo. I una altra opció, més simpàtica i creativa, és complementar el missatge de text amb emoticones, adhesius o GIFs.

Existeix una infinitat de genialitats que acompanyen els missatges amb l’objectiu de treure fredor i impersonalitat a les paraules escrites. Et creix el somriure quan veus la imatge d’una parella d’ossos panda fent-se una abraçada o un esclat de cors de diferents mides. És una manera fàcil i empàtica de donar un enfocament més emocional a unes interaccions més aviat distants. En el meu cas particular, somric quan veig aquestes simpàtiques animacions al meu WhatsApp, però tristament em cal un aprenentatge per dominar aquest nou llenguatge comunicatiu, el dels GIFs i els adhesius. Per sort, me’n surto bé amb els dos punts, el guió i el parèntesi tancat :-)