Pia Prat Jorba Directora general de La Veu de l'Anoia i Veuanoia.cat

La pagesia ha estat sempre la base de l’economia. Per això se’n diu que està en el sector primari. Assegura la base de la supervivència que és el menjar. Normalment són gent senzilla que sap gaudir de la proximitat de la natura, sacrificant moltes de les avantatges que dona la vida urbana. Són el poble sofert, acostumat a encaixar les adversitats amb serenor. Saben que el seu treball està condicionat per una munió de factors que no poden controlar. La pluja, les glaçades, les epidèmies i altres malures que són elements fora del seu abast, que enfronten amb coratge, malgrat saber que afectaran significativament els seus resultats econòmics.

Ara s’han encarat a dirigents que viuen d’esquena a les classes populars i que sovint els han tractat amb una displicència, complicada de gestionar, perquè sempre pesa molt l’ego i l’estatus del que mana. Vivim un procés de substitució de poders, tan locals com comunitaris, on tothom es diu progressista, mentre es deixen actuar les lleis del mercat, encara que ningú no les hagi votat. Així els polítics sovint tenen les mans lligades i no disposen de les eines per solucionar les demandes plantejades.

I en aquest atzucac, la crisi ja no és només econòmica, social, cultural, sinó que també és psicològica. El poble es resisteix a perdre la sobirania davant la classe política. S’ha volgut mantenir el discurs de que els conflictes socials s’han d’arreglar amb el diàleg, però s’acaben creant comissions de treball, que s’allarguen en el temps, per acabar perpetuant les situacions de sempre. Els conceptes de dreta i esquerra s’han diluït i la majoria de ciutadans només desitja satisfer les seves pulsions, gaudir del consum i del benestar. Parlen del capitalisme, materialisme i consumisme però, de fet, parlen d’ells mateixos. Aspiren a que al llevar-se pel matí, no hagin d’anar a treballar per cercar diners que necessiten per viure. Voldrien destinar el seu temps a trobar el sentit de la vida i a viure-la.

Fa temps que a la pagesia se li ha anat omplint el pap perquè, a més dels condicionants naturals, se n’hi van afegint d’altres, creats per urbanites que treballen en confortables despatxos on no fa ni calor, ni fred i està molt allunyat de les inclemències de la natura. Són aquests superbs entesos en tot i en res, que tenen el poder de dictar normes i lleis, creient que amb regulen els grans problemes de la humanitat, però que sovint, són els primers en crear-ne de nous. I en aquests moments, amb argumentacions estrictament polítiques i administratives ja no n’hi ha prou. S’exigeixen fets i no només paraules.

Potser la pagesia no sàpiga ben bé el què demana, perquè els seus requeriments neixen d’un procés assembleari amb una problemàtica molt diversa. Però té clar que s’han de plantar fins obtenir coses concretes i no només comprensió. Saben que la seva oportunitat és ara i potser no tornaran a tenir un altre moment com l’actual. I creuen en les seves forces. I això passa no només en les nostres contrades, sinó en la majoria d’estats europeus. Els governants només veuen malestar i tracten d’apaivagar-lo amb els mecanismes de sempre. Però la cadena de comandament de la CE ha quedat en evidencia. Ni és eficient, ni entén gaire el què passa. I s’hauran de trobar solucions per respondre a aquesta revolta pagesa i evitar així una revolta social.