Beth Codina Presidenta del grup EL 9 NOU

La feminista és la revolució més important del que portem del segle XXI. Hem avançat moltíssim. Sovint amb dents de serra, cometent errors, barallant-nos entre nosaltres –les dones–, i muntant batallons que avancen en direccions diverses, fins i tot de vegades oposades. Res d’això és negatiu. Els grans canvis no són mai unànimes ni unidireccionals. Les batalles que anem guanyant tenen resultats evidents i ens afavoreixen a totes. Podem estar a favor o en contra de la discriminació positiva, de la llei trans, del només sí és sí o de la gestació subrogada, si estem totes d’acord en l’objectiu final: que volem una societat justa i igualitària i que això vol dir que no volem sentir-nos vulnerables.

En el punt en què ens trobem, trobo a faltar que posem més el focus en nosaltres. En allò que podem fer per seguir avançant, sense ajuda ni concessions de tercers. No m’identifico en el paper de víctima. Necessitem creure’ns que no som inferiors en res. Que podem fer molt més, que podem avançar soles. Hollywood i la cultura americana ens han fet molt de mal. Ens van entabanar amb el mite de l’amor romàntic, amb la fal·làcia de la meritocràcia – si tu vols, pots – i també, i aquí és on volia anar a parar, amb una visió embafadora i suada de la maternitat, que ens limita i ens encotilla.

Voldria desconstruir alguns mites estesos. El primer, més que evident, és que la maternitat no és necessària per sentir-nos realitzades, sinó una opció individual que no ens fa millors ni pitjors, en tot cas sí més dependents i menys lliures durant una bona etapa de les nostres vides. El segon, que es pot ser bona mare sense alletar, sense desviure’s pels fills, sense deixar de treballar i sense renunciar als propis projectes. I que de fet, de la mateixa manera que les relacions de parella són més fructíferes si cada membre manté la seva individualitat i uns espais d’intimitat no compartida, les relacions maternofilials poden ser més sanes si la mare no renuncia a seguir sent dona més enllà de ser mare, i fins i tot diria a seguir sent dona abans que mare. Aquest cap de setmana a El País, Angela Saini deia: “El mite que a l’edat de pedra la família era nuclear i que l’home sortia a caçar mentre la dona es limitava a recol·lectar i tenir cura dels fills no ha estat mai cert. No hi ha proves que demostrin aquesta hipòtesi de la divisió del treball”.

Si passem d’estar sotmeses al marit a estar sotmeses als fills, haurem avançat poc. I aquí nosaltres podem fer-hi molt. I amb això no trec importància a la necessitat de tenir el suport i compromís ple de la parella per criar els fills, i de comptar amb facilitats per a la conciliació durant els primers mesos o anys de vida dels petits.

He participat en la gestió de diverses empreses i m’ha costat, encara ara, trobar dones ambicioses amb ganes d’assumir reptes –i utilitzo aquest qualificatiu en positiu: ambició per fer coses que valguin la pena, que contribueixin a millorar l’entorn en què vivim–. I sovint la causa és una concepció de la maternitat heretada i consolidada durant generacions pròpia d’una societat paternalista i masclista.