Callahan Ruiz Crític parasitòleg

La premsa esportiva, en concret aquella focalitzada sobre l’esport rei, fa temps que ha abandonat tota voluntat informativa per involucionar cap a la versió més rància, subjectiva i interessada de la comunicació, per desembocar en la deformació més aberrant de l’essència periodística. No per casualitat, un servidor recorda aquelles primeres retransmissions futbolístiques del Barça a TV3, amb el ‘simpàtic’ cartoon 2D d’en Jordi Culé (creat pel mític Òscar Nebreda, que no Negreira), saltant a la gespa catòdica a celebrar els gols blaugranes o a fer el paperot ‘tribunero’ en funció del partit, tot plegat un exercici de parcialitat periodística que, ben segur, vist el panorama actual dels mitjans, devia crear escola a les facultats de periodisme de l’època. De fet, tot aquell esperpent, agafat avui des d’una òptica premonitòria, ja marcava la ruta involutiva que el periodisme futbolístic recorreria durant les dècades posteriors fins a arribar a la seva mutació en caricatura. Perquè, no ens enganyem, seguir avui un mitjà d'aquests, és abraçar el hooliganisme, el ‘cunyadisme’ de barra de bar més visceral i, per tant, exiliar-se de qualsevol exercici de discurs imparcial o de lògica objectiva. Tant li fa RAC1’, La COPE, Gol PLAY, TV3 o La Cadena SER, per exposar alguns tòtems mediàtics a l’atzar, perquè tots estan definits, encara que ho neguin presentant-se com a pomposos defensors de la veritat, pel mateix patró del periodisme de bufanda i de la interpretació informativa al servei de les emocions més bàsiques i partidistes. La professió engolida pel show business. Al cul m’hi pixo.

En efecte, fa temps que les retransmissions i cròniques futbolístiques són així. Missatge rebut. I que cadascú triï el que li convingui, ara bé, lliçons sobre veritats i falsedats, les justes. I més quan fa anys que no aconsegueixen donar una primícia perquè no saben de la missa la meitat, com l’adeu de Messi, l’etern fixatge de Mbappé pel Madrid o l’anunciada dimissió de Rubiales al ritme de “¡No voy a dimitir!”. Perquè quan decideixes menjar del mateix plat que el diable, abandonar el far del crèdit informatiu per baixar al fang del rumor 2.0 i del sensacionalisme ‘influencer’ disfressat d’opinió seriosa amb arguments de parvulari, ja no hi ha marxa enrere possible. Aquest és el problema de fons, la incapacitat del periodisme futbolístic per frenar la pseudodemocratització comunicativa arribada fa més d’una dècada amb la irrupció de les xarxes socials i, en conseqüència, veure’s abocat a la supervivència de la teatralització i infantilització dels continguts, al maltractament de la llengua. A prostituir-se. I a sobre, al bell mig d’aquesta espiral volgudament cada vegada més crispada i generadora d’odi vers el rival perquè és el que ven, hem de veure aquests pamflets acusant-se de centrals lleteres, cavernes i tavernes, i també assenyalar els canals oficials d’alguns clubs, sobre el paper els que més dret tindrien a fer una comunicació de bufanda dirigida als seus aficionats més sectaris i hiperventilats, d’intrusistes i manipuladors. Cinisme nivell ’Déu’. Ja ho deia José María García, el ‘butanito’, un dels pioners d’aquest periodisme de pandereta, que “aquí, hasta el más tonto hace relojes…¡y encima, andan!”.