Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

Des del 2017 l’Administració de Justícia ha assumit en la nostra vida col·lectiva un protagonisme excessiu, que ha contribuït a desdibuixar-ne la independència i en alguns casos a desprestigiar-la. L’actitud maldestre del govern del PP i del seu president d’aleshores, Mariano Rajoy, ha acabat produint un greu perjudici en la imatge pública dels jutges. En lloc d’arremangar-se i buscar l’entesa amb els presidents Mas i Puigdemont, el president Rajoy va estimar-se més la inhibició i la derivació de la crisi, d’una banda, a la repressió policial i, de l’altra, a l’acció judicial. És evident que l’Administració de Justícia va viure al marge de la profunda transformació derivada de la fi del franquisme que es va donar al conjunt de les administracions, però amb el pas dels anys i amb la successió de les generacions és perceptible una millora general de la preparació dels jutges i de la seva actuació. Dissortadament, això no obstant, quan ens acostem als òrgans superiors de l’Administració de Justícia, la politització no tan sols es fa més notòria, sinó que sembla que hagi esdevingut un factor que hi afavoreix la promoció, al costat d’altres factors massa allunyats del que podríem anomenar pròpiament meritocràcia. Els qui, com jo mateix, hem viscut una part significativa de la nostra existència sota una dictadura, valorem molt la separació de poders i creiem en la necessitat de la democràcia. Per això visc amb tristesa la desconsideració de la importància de la comesa dels jutges. No es pot admetre la desqualificació global d’uns professionals sovint excel·lents, però hauríem de demanar un posicionament més crític del conjunt del món judicial sobre els comportament i les decisions d’alguns dels seus membres que actuen d’una manera que recorda massa el compromís ideològic que es pressuposava en els jutges durant el règim franquista. Trobo, a més, sorprenents i poc responsables algunes declaracions de dirigents polítics que, en ocasions, s’arrengleren manifestament amb els passos seguits per alguns jutges, una coincidència que agreuja d’una manera preocupant la percepció que alguns moviments judicials estan notòriament vinculats a les orientacions i als interessos d’una opció partidista. L’exacerbació d’aquesta manera de procedir, l’hem poguda constatar davant les decisions adoptades per uns jutges determinats a fi d’intentar neutralitzar els efectes de la Proposició de Llei Orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya acordada entre el partit socialista i altres formacions d’esquerres i independentistes. L’actitud inequívocament bel·ligerant d’aquests jutges els ha portat a adoptar plantejaments més propis de la fantasia que del dret, com quan es parla de traïció invocant un pacte per a una possible intervenció militar russa per donar suport a la independència de Catalunya quan l’última vegada que a les carreteres de Catalunya es van veure tancs russos devien ser T-26 a l’hivern de 1939. De la mateixa manera, qualificar de terrorisme les protestes i les mobilitzacions davant de la sentència del Tribunal Suprem sobre els fets de l’1 d’Octubre constitueix no tan sols una inconsciència i un ús inapropiat de les paraules, sinó un menyspreu i una ofensa a la memòria de les persones que van perdre la vida en atemptats amb bombes, com el de l’Hipercor, o per trets de bala. I a les seves famílies. Desconcerta que les associacions de víctimes del terrorisme no hagin manifestat públicament la seva indignació perquè un jutge vulgui posar en un mateix calaix fets d’una naturalesa tan substancialment diferent. En la mesura que van passant els anys, es pot arribar a apaivagar la intensitat de l’emoció dolorosa que van provocar tantes morts violentes, però és inacceptable esborrar-ne el record o diluir-ne la transcendència amb comparacions manipuladores amb fets que en cap cas van tenir com a propòsit provocar la mort de persones. La fantasia forma part de la imaginació humana, però cal evitar que envaeixi el territori de les actuacions judicials, que sempre han de ser presidides per la raó, l’aplicació de les lleis i la independència.