Notícia

Una història de seducció

Núria de José Gomar Periodista

Quan era petita la mare m’explicava que, de menuda, a casa escoltaven la ràdio d’amagat. Portes i finestres ben tancades perquè cap orella indiscreta els pogués posar en un compromís. Me’ls imaginava a tots al voltant de l’aparell, amb el volum baixet, escoltant les emissions que, des de fora, explicaven el que aquí oficialment no es podia dir ni escoltar.

Més endavant, a la família ens enorgullíem d’una cosina actriu que sortia a les radionovel·les de Ràdio Barcelona. Amb ulls de nena, em semblava una feina tremendament glamurosa. Com m’ho van semblar els primers estudis que vaig trepitjar, a Ràdio 4, un dia que hi vaig anar a acompanyar el meu pare.

D’adolescent, una amiga em va descobrir la ràdio musical i l’art de gravar les cançons amb un radiocassette i l’habilitat necessària per driblar les presentacions dels locutors. Calien grans dots d’edició casolana per tenir alguna cosa semblant a les actuals llistes d’Spotify.

Vaig estudiar periodisme amb la idea d’escriure als diaris, però de seguida em vaig trobar fent cròniques per a la ràdio. Notícies del meu poble que explicava des del telèfon. Curiosament, l’aparell estava a l’entrada de casa, sobre un moble on hi havia la rentadora. Per tant, era fonamental que en el moment de l’informatiu, la rentadora estés aturada i ningú truqués a la porta. La ràdio fa les coses fàcils i permet explicar històries des de qualsevol lloc i en qualsevol moment.

Un amic em va demanar si el podia ajudar a posar veu al resum informatiu de l’any que havia preparat per a l’emissora municipal on treballava. Quatre anys més tard, amb vint-i-tres, era la directora d’aquella ràdio. Allà hi vaig trobar l’amor i experiències inolvidables com notar el meu nadó movent-se en el ventre en el moment que em posava els cascs i començava a parlar pel micròfon.

Fent ràdio he conegut gent excepcional que estima aquest mitjà amb una passió difícil de trobar en cap altre. He viscut situacions extraordinàriament intenses, per bo i per dolent. No són adjectius exagerats. La ràdio és així, és l’antítesi de la indiferència.

Aquestes són pinzellades de la meva història amb la ràdio, però estic segura que cadascú en té una.

Actualment, a casa, convivim amb tres tipus de ràdios. Una de làmpades al menjador, era del pare, és bonica i me’l recorda cada dia. Un transistor a la cuina, des d’on m’agrada que veus artificialment familiars em diguin bon dia mentre esmorzo. I, sobretot, la que escolto en el telèfon; a casa, sí, però també al cotxe, al tren, al gimnàs, al carrer…

Canvien els dispositius, les maneres i els hàbits d’escoltar-la, però la ràdio continua. Té els trets característics d’una gran seductora. S’exhibeix però no ho ensenya tot. Un dels seus grans atractius és que estimula la nostra imaginació fins crear-nos imatges de persones, de llocs o, fins i tot, de maneres de ser, que són úniques, que només són reals al nostre cap i de les quals ens podem arribar a enamorar perdudament.

La ràdio té moltes funcions, però aquella que la fa única és la que afecta la nostra part emotiva, la que ens provoca, com cap altre mitjà, sentiments i sensacions: de companyia, d’alegria, d’empatia, de sorpresa… és algú que ens parla directament a nosaltres, amb la proximitat amb què ho fa un amic, sense floritures ni ornaments.

Aquest any la ràdio en fa cent i en necessitem moltíssims més!

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2024

Avís legal

Contacte