Notícia

Els pagesos diuen prou

Xavier Domènech Sala Exdirector adjunt de Regió7

L’any 1994, arran del gran incendi forestal a la Catalunya central, el periodista solsoní Narcís Clotet va publicar el llibre «Pagesos cremats», un títol perfectament aplicable avui al conjunt de la pagesia catalana, no pas pels focs, tot i que se’n continuen produint, sinó per l’acumulació d’obstacles i problemes que converteixen la seva activitat en un purgatori constant sense expectatives clares de trobar un final. Els pecadors de la Divina Comèdia de Dante sofreixen el càstig del purgatori amb l’esperança que un dia més o menys llunyà, ja redimits dels pecats de la vida, arribaran al paradís celestial i el compartiran amb els justos pels segles dels segles. Els pagesos cremats del nostre país, en canvi, no veuen enlloc la porta del cel i sí que noten l’escalfor de les flames de la condemnació, paraula que s’escau al temor de veure com els esforços de tota una vida, i de la vida dels seus antecessors, sovint de moltes generacions, es convertiran en cendres, es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja, per dir-ho en paraules del replicant Roy Batty a la pel·lícula Blade Runner (Ridley Scott, 1982).

Els pagesos cremats han sortit aquesta setmana a tallar les carreteres catalanes en una acció que té el significat d’un crit de desesperació. Ho han fet després de veure com els seus col·legues francesos aconseguien un ressò espectacular amb la mateixa acció, i malgrat que en l’àmbit espanyol la crida neix envoltada de zones d’ombra política per la sospita d’atiament des de l’extrema dreta. Quan se’ls pregunta pels motius de la mobilització els pagesos desgranen un rosari de blasmes que apunta en moltes direccions a la vegada. Es queixen de la burocràcia que els obliga a passar hores i hores fent papers i a gastar diners en gestoria per satisfer la insaciable dèria normativa de les administracions –la Generalitat en primer lloc. S’indignen pel fet de ser els primers de rebre quan hi ha sequera i els obliguen a estroncar el rec. S’enfilen per les parets quan senten que l’evolució cap al verd de la política europea es fa d’esquena a ells però sobre les seves espatlles. Denuncien que el mercat és ple de productes de països tercers que no han de complir els requisits que a ells se’ls exigeixen. Fan compte del que els paguen per la collita i a quant es ven al supermercat i tenen ganes de despenjar el trabuc, sia dit com a metàfora antiga. Se senten marginats, ignorats i fins i tot maltractats de per cert ecopaisatgisme urbanita. Tots ens vam sentir molt empàtics veient la pel·lícula Alcarràs, però la memòria és fràgil i ja, qui se’n recorda?

Fa gairebé mig segle, quan el sindicalisme agrari es reorganitzava després del franquisme, l’antic lema revolucionari «la terra per a qui la treballa» es va substituir per «volem viure de la terra». En un país de propietaris de petites explotacions, la qüestió ja no eren les escriptures sinó la situació d’absoluta inferioritat i indefensió dins l’estructura de l’economia alimentària. L’eslògan continua tenint tot el sentit. L’horitzó que atalaien els fills dels pagesos els empeny a buscar el seu futur en qualsevol altre lloc. La protesta és de tota justícia, però saben que moltes de les demandes fan de mal atendre; les mantenen, tanmateix, perquè resignar-se és la via més ràpida cap a l’extinció. Si més no, compleixen amb el deure de defensar els seus drets i la seva contribució al benestar global del país. Un país que els ha de correspondre amb justícia.

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2024

Avís legal

Contacte