Pol Avinyó Divulgador musical

Aquesta setmana commemorem el 30è aniversari del segon incendi del Liceu i el que tots tenim a la memòria.

Cal recordar que el primer Liceu s’inaugurava el 4 d’abril de 1847, aquesta primera sala, només va durar catorze anys. El 9 d’abril de 1861 es cremava aquell primer edifici. No el van plorar gaire i el 20 d’abril de 1862, només un any i un mes després, s’inaugurava el segon teatre, i 132 anys més tard va arribar el fatídic 31 de gener de 1994 que va reduir a cendres el segon Liceu. I feliçment reconstruït va reneix el tercer Liceu que va aixecar el teló el 7 d’octubre de 1999 amb la Turandot de Puccini.

El segon incendi va suposar passar d’un teatre de fusta a un teatre del segle XXI. I sobretot la unió de tota la societat civil per tornar a tenir el referent operístic del sud d’Europa de nou en funcionament. Les imatges que molts van viure en directe, als diaris o al telenotícies van deixar glaçats i compungits tant als melòmans com tots els que no havien trepitjat mai el teatre. El Liceu és un referent cultural de país equiparable a Montserrat o a la Sagrada família, per tots els no assidus a les temporades del teatre també els va afectar perdre aquest referent tant proper.

Un dels sectors que més va patir l’incendi del Liceu van ser els treballadors de la casa. Era el “seu” Liceu, no era un lloc de treball més. En Lluis Suárez havia començat de figurinista a principi dels 80’ fins arribar a ser personal d’escenari, en Lluis segueix al peu del canó al Liceu i les seves paraules son el que molts altres companys van viure; “Recordo especialment arribar a la Rambla i veure com tot era consumit per les flames. El primer que vaig pensar era saber que tota la meva gent estava bé i fora de perill, en aquell moment era el més important. Després i a mesura que passaven les hores em va envair una tremenda tristesa. Crec que a tots els que formàvem part d'aquesta gran família se'ns va anar una mica. Seguim endavant, però amb la incertesa de quin seria el nostre futur. Van ser anys durs, però sempre amb l'esperança de veure'l renéixer de nou com l'au fènix!”

Un altre exemple de que va significar l’incendi del Liceu és el que sempre relata en Jaume Tribó, el mestre apuntador, ell explica que el segon Liceu, tenia ànima, i que aquest tercer te animeta. Una ànima que entre tots hem de reconstruir i que no són només pedres, son anys i anys de venir al Liceu i deixar-se omplir de nits d’art.