Lourdes Cardona Ribes Periodista

Les festes de Nadal són, com a mínim, complicades per tothom que ha perdut una persona estimada. En dates tan assenyalades, que destaquen per les reunions familiars, les anomenades “cadires buides” són més evidents i les absències de les persones que acostumaven a ocupar-les es fan més dures. Segur que sou molts els que sabeu a què em refereixo.

El Nadal que hem deixat enrere per a mi ha estat el més estrany des que tinc memòria. No només per trobar a faltar persones que han estat molt importants en la meva vida (com el padrí Miquel, la tieta Teresina, mon sogre, mon pare...) sinó per haver-me d’acomiadar d’una d’aquestes persones tan rellevants per a mi: la padrina Consol. Se n’ha anat amb 95 anys després d’una llarga vida. Res a dir en aquest sentit. Però mai és bon moment per desprendre’s de qui estimes per molts anys que acumuli. Encara que sigui llei de vida i faci de bon conformar, sempre resulta dolorós.

Just quan escric aquestes paraules es compleix un mes de la seva mort i encara se’m fa estrany anar a casa de ma mare i no haver de recórrer el llarg passadís que porta fins a la que durant anys ha estat l’habitació de la meva àvia per saludar-la i fer-li un petó. Ara, el seu llit és buit i la seva cambra és plena de records que hem d’ordenar no sabem com.

Si em demanen que parli de la padrina Consol, la primera imatge que em ve és ella avituallada amb el seu davantal rere els fogons de la cuina-sala amb llar de foc de la seva casa natal, Cal Monja d’Els Omellons. Fou en aquesta vila de les Garrigues on va créixer i passar el gruix de la seva vida, casant-se amb el Miquel, el fill petit de Ca la Providència, amb qui va tenir dos fills: el Francisco i la Maria del Carme. Va ser justament per donar un cop de mà a la seva filla amb els nens (servidora i els meus dos germans) que, quan tenia al voltant de setanta anys, el matrimoni es va traslladar a viure a Mollerussa. Primer, a temporades i, més endavant, quan la malaltia del seu marit es va agreujar, definitivament.

Fou a la capital del Pla d’Urgell, on la Consol va passar els darrers trenta anys de la seva vida, en companyia de la seva filla, néts i besnéts, que els últims anys eren la seva passió. De fet, ara que ja no es podia valdre per ella mateixa, les visites dels seus besnéts eren una de les poques coses que encara li feia brillar els ulls.

Senzilla i de no gaires pretensions, gairebé sempre la recordo vestida amb bata i davantal, preparada per feinejar per casa. Ara bé, li agradava anar ben pentinada i amb les ungles pintades i sobretot mudar-se per anar a missa els diumenges; costum que va conservar fins que les cames li van permetre. Una altra de les imatges típiques que en tinc és asseguda a la butaca fent ganxet per confeccionar tota mena de filigranes: tapetes, puntes de coixí o tovalloles, cortines, cobrellits... De vegades, a quatre mans amb la seva germana, la tieta Teresina. Sempre necessitava alguna cosa per fer, perquè, tot i que sempre tenia encès el televisor, deia que no l’entretenia prou. Però en el cas de les telenovel·les de TV3 i els partits de futbol, ho aparcava tot, apujava el volum i ens demanava una estona de tranquil·litat. I això que per culpa d’una oïda que s’havia rovellat ara posava a tot drap per no perdre-se’n detall!

Fins no fa gaire temps, asseguda des de la seva butaca, jugava a pilota amb la canalla i els cedia gustosa el comandament a distància del televisor perquè posessin “els ninots”, com deia ella. Els darrers anys, necessitava que en tinguéssim cura però durant tota la vida havia estat ella qui ens oferia la millor atenció. De fet, amb l’ajuda de la mare, va cuidar fins al darrer instant el seu estimat marit, a qui va acomiadar amb una serenor que, quasi vint anys després, encara em posa la pell de gallina. Amb la padrina a casa, no ens calia patir per gran cosa. Els seus macarrons gratinats eren els millors del món i el seu pollastre a la cassola recobert amb un llençol de patata, el més exquisit que he tastat mai. La padrina Consol feia bo qualsevol plat avorrit i aprofitava fins l’última engruna de menjar.

Tampoc no era gaire avesada a desprendre’s de res. Havent patit una guerra, era el que va aprendre de petita! Ara en patirem les conseqüències... o potser serà el millor regal que ens podria fer, ves a saber! Tots aquests objectes, fotografies i documents antics que custodiava amb gran recel ara ens serveixen per tenir-la present i per reescriure part de la seva vida. Moltes gràcies per tot i per tant, padrin!