Àngels Yécora Gallastegui Agent de la Propietat Industrial

Un any més als mitjans de comunicació, els diversos corresponsals ens informem de la cimera econòmica de Davos, organitzada pel Fòrum Econòmic Mundial a la ciutat Suïssa del mateix nom, on es reuneixen per parlar de la situació econòmica del nostre planeta els principals dirigents econòmics i polítics internacionals.

Més enllà de la importància de “ser-hi”, per tal de ser considerat un actor important o influent en les decisions polítiques i econòmiques, el màrqueting hi juga molt; també importa el missatge que es transmet i que eventualment aconsegueixi acaparar l’atenció de la premsa. És per això que, els diferents “think-tanks”, o grups de reflexió intel·lectual d’influència en els àmbits socioeconòmics, a escala planetària, s’afanyen a fer públics els seus informes d’anàlisi sobre la situació actual mundial amb ànim de que les seves propostes de solució als problemes plantejats, siguin tingudes en consideració i, fins i tot, puguin contrarestar o “guanyar” en un combat dialèctic, les solucions contràries.

Dels diversos enfocs que s’aborden en l’estat de l’economia mundial, m’interessa especialment el de la desigualtat, entesa com la distribució de la riquesa entre la part de població pobre i la rica, arreu del planeta, i també discriminant per cada àrea geogràfica, i fent especial incís en la seva evolució els darrers 10 anys. En aquest aspecte he tingut ocasió de llegir l’informe de l’entitat “Oxfam”, del qual us en facilito l’accés tot seguit al següent enllaç; el seu títol és “Desigualdad, S.A.” (https://www.oxfam.org/es/informes/desigualdad-sa).

Partint de la base de què es considera una persona rica (la que patrimonialment pot acreditar 1 milió de dòlars), tenim dades que fan fredar com ara que 1% de la població rica mundial acapara el 60% de la riquesa de tot el planeta; o que, mentre la riquesa de les 5 persones més riques del món s’ha duplicat (segons dades de la revista Forbes), la riquesa acumulada de 5.000 milions de persones a nivell global s’ha reduït considerablement. De les 7 empreses més grans del món, 5 tenen directors mil-milionaris; amb el que això demostra pel que fa a la concentració de la riquesa i el poder empresarial en poques mans i la seva capacitat d’influir, de manera determinant, en les decisions polítiques.

Se sap que almenys 4 punts percentuals, ens indiquen, de la inflació al conjunt dels països del món, els darrers anys, ha estat degut a aquests monopolis derivats de la concentració empresarial. Tanmateix, les grans fortunes de la Terra no tributen més d’un 5% sobre els seus ingressos. Finalment, indiquen, que podria erradicar-se la pobresa mundial si aquestes grans fortunes contribuïssin en un percentatge superior d’impostos a finançar els pressupostos públics.

En aquest panorama, als països democràtics, estem veient com cada vegada adquireixen més importància popular o fins i tot pugen al poder en eleccions lliures, líders polítics amb fórmules d’ultradreta, els quals, enlloc d’afavorir polítiques que facin pagar més impostos a les grans fortunes i a les grans corporacions econòmiques i oligopolis, per afavorir una millor distribució de la riquesa, controlar la inflació i millorar la lliure competència i afavorir alhora polítiques mediambientals sostenibles, que rellenteixin el canvi climàtic, en comptes d’això; es dediquen a eixamplar la desigualtat, permeten que aquestes grans corporacions explotin els recursos i facin ús de les infraestructures públiques, sense aportar més que minses quanties a l’erari públic.

L’alternativa a aquesta bogeria, exemplificada en aquests moments pel president Milei a l’Argentina (per cert, també assistent a Davos), on es demana acabar amb qualsevol ajuda pública tant a les infraestructures com també al sector cultural en el seu conjunt, en ares d’una suposada “lliure” competència, no és, al meu entendre el comunisme, sinó tornar a un capitalisme on realment pugui donar-se el concepte de la llibertat d’empresa i on, realment les persones més qualificades i que emprin un més i millor esforç puguin, mitjançant un ascensor social real, accedir a millors condicions de vida. Això, en aquests moments, no és viable, han segrestat i pervertit el concepte de “llibertat”, fabricant-li un nou significat i mentrestant, les guerres, el millor negoci del món per a alguns d’aquests oligopolis, ansiosos de controlar els recursos energètics del nostre planeta, proliferen. Comencem aquest 2024 amb el trist rècord de 9 guerres actives (més de 1.000 morts a l’any) això sense comptar-ne els conflictes armats.

A Davos te lloc el Fòrum Econòmic Mundial, però tots i cadascun de nosaltres som les persones que habitem aquest món i, si tenim aquesta sort, podem també decidir amb els nostres vots, el nostre futur i el dels nostres fills, pensem-hi.