Notícia

Lladre de temps

Xevi Bonell Periodista

Faig tard. Últimament aquestes són les dues paraules que més ressonen dins el meu cap. No recordo quan va començar tot això, però em passo els dies corrent. Patint per arribar a l'hora, per entregar les feines dins del termini establert, perquè no passi l'hora del tiquet del pàrquing...

M'he tornat un especialista identificant culpables. Sempre hi ha un conductor massa lent, una senyora gran que paga la compra en efectiu, o algun treballador incompetent que s'entreté més del compte. Sigui quin sigui el motiu, sempre hi ha una situació que m'endarrereix. Confesso que he intentat organitzar-me millor. Fins i tot vaig provar d'aixecar-me molt més d'hora per arrencar abans, i així, aconseguir allargar més els dies. L'experiment va durar un parell de setmanes. El que guanyava de matinada ho perdia anant a dormir més aviat.

M'atreveixo a assegurar, sense cap mena de por a equivocar-me, que som molts els que patim aquesta síndrome no diagnosticada d'arribar amb retard independentment del compromís. Persones a les quals un dia de només vint-i-quatre hores se'ns fa curt. No en fem prou. Ja ho diu la cançó “No tinc temps” del cantant Jaume Pla, conegut artísticament com a Mazoni, «No tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar que no tinc temps». Quanta raó té aquesta frase tan embarbussada. M'he centrat uns minuts a analitzar aquestes paraules. Les he pogut desllorigar i els hi he donat un parell de voltes. El que he descobert, aplicant-ho a la meva situació, m'ha fet esgarrifar.

Estic enganxat a la pantalla. Tant, que cada vegada són menys les coses que puc fer sense haver d'estar mirant el mòbil constantment. El meu telèfon és el complement indispensable de tot el que faci. És igual que estigui escrivint, llegint o al gimnàs. La meva devoció és tal que no importa si tinc altres pantalles al davant. Sempre trobo una excusa per donar-li un xic d'atenció al que s'ha convertit en el meu company inseparable. Aquest tracte de favor cap al mòbil que professo, és compatit per moltes altres persones, tal com apunta el darrer estudi de Barlovento Comunicación. Segons les dades obtingudes a partir de 2.304 entrevistes entre el 5 i el 20 de desembre del 2022, un 56,5% dels ciutadans de l'estat espanyol fan covisionament, és a dir, que utilitzen altres dispositius alhora que miren la televisió.

En el meu cas però, el més greu de tot és com faig ús del mòbil. He agafat la rutina d'obrir diverses aplicacions alhora, per així poder anar saltant d'una a l'altre. Soc incapaç d'esperar que carregui res. Tinc pressa. Estic impacient. És com si arribés tard a la inspecció rutinària del món per comprovar que tot es manté tal com toca. Una sensació d'angoixa massa similar a la que descrivia a l'inici d'aquest text. Els americans ho anomenen FOMO (fear of missing out), que és la por de perdre's alguna cosa. Un problema que espatlla molts moments que, suposadament, haurien de ser únicament d'oci.

No és l’única cosa que aquesta addicció a la pantalla malbarata. Cada mirada que li dedico a aquest maleït company inseparable perdo una mica de temps. Un trosset de dia. Una petita part de vida.

giny

Cercar publicació



Publicitat


Candel 2016



Destacats


giny

giny

© Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), 1980-2024

Avís legal

Contacte