Mairena Rivas Vázquez Periodista

No trobo les paraules que m’ajudin a expressar la gran tristesa que em fan sentir moltes de les reaccions racistes i xenòfobes que ha provocat la difusió mediàtica del naixement del primer nadó de l’any. Però, malgrat la dificultat per explicar el sentiment llastimós que m’envaeix, crec que és just intentar-ho, perquè em sembla que els missatges gratuïts de discriminació basada en l’origen, l’ètnia, la religió o el color de la pell són absolutament intolerables. No hem après res.

Tu, que critiques amb tanta efusió les famílies que han aparegut en fotografies amb els seus infants acabats de néixer, només fixant-te en els seus noms i en els seus trets físics, ¿et consideres superior? Potser et caldria adonar-te que totes les persones d’aquest planeta seguim el mateix rumb i tenim un destí comú. Unes ho fan per rutes més tortuoses, més insegures i incertes, mentre que el trajecte d’altres és fàcil i està lliure d’obstacles. Tot depèn del lloc on hem nascut, un lloc que no hem triat sinó que ens l’hem trobat. I és lògic que tothom busqui establir-se allà on espera aconseguir benestar, qualitat de vida i estabilitat econòmica i emocional, encara que aquesta cerca suposi fer el sacrifici d’emigrar a una altra part del planeta que compartim.

He recordat el llibre ‘Els altres catalans’, de Francesc Candel, i en concret aquest fragment: “No ens hem parat massa a considerar la gran aventura que per a l’immigrant representa això d’anar a cercar una terra que li sigui més avantatjosa. Ho considerem una cosa normal i espontània. Ens sembla que tot plegat és d’una senzillesa aclaparadora. Que un bon dia van dir: ‘Com que aquí estic malament, me’n vaig a veure si prospero en un altre lloc’. A mi el cor se m’encongeix de pensar que un dia em puc veure obligat a anar-me’n de Catalunya perquè les coses em vagin malament. I això no obstant els meus pares ho van fer, però a la inversa, i van abandonar un lloc que també estimaven. Quin drama va ser, el seu? El resultat és que jo he arrelat en aquesta terra, i és aquesta la que enyoraria i no la d’ells”.

Soc filla d’un matrimoni que va haver d’abandonar el seu petit poble rural de la Manxa a la dècada dels 60, i que va arribar en tren a Catalunya amb una maleta de cartró, plena d’il·lusions, esperances i moltíssima por, com a únic equipatge. Sé, per tant, de primera mà, que no resulta gens fàcil marxar de la teva terra, allunyar-te de la teva gent, dels teus espais de sempre, de la teva zona de confort, per instal·lar-te en una ciutat d’una grandària incalculable, on no ets ningú... o sí... ets aquell “paleto” vingut de fora, com acostumaven a anomenar els nouvinguts en aquella època. Soc la filla d’un matrimoni que va escollir Catalunya per viure i per treballar, i aquí vaig néixer, a Catalunya, i soc catalana, filla d’immigrants. Amb molt d’orgull.

He arribat a pensar que, si la difusió del naixement del primer nadó de l’any s’hagués fet quan jo vaig néixer, possiblement tant els meus pares com jo mateixa hauríem estat al centre de la diana d’un linxament racista injustificat i innecessari. Com ha passat aquest darrer 1 de gener. Per sort, quan jo vaig néixer no existien ni Internet ni les xarxes socials. Vivim en una societat en què la tecnologia avança i se suposa que ens fa més intel·ligents, però lamentablement la mentalitat d’algunes persones roman estancada i no els deixa veure més enllà del seu melic.