Pia Prat Jorba Directora general de La Veu de l'Anoia i Veuanoia.cat

Els partits polítics són elements creats per incentivar la participació democràtica dels ciutadans i haurien de servir per a representar-los i alhora per organitzar accions amb qui comparteixen objectius, interessos i una determinada visió de la societat. Però sovint esdevenen estructures que només estan interessades en assolir i mantenir el poder i controlar els recursos dels pressupostos. Ho fan col·locant els seus membres en responsabilitats, on perceben salaris i emoluments diversos, gestionant inversions i contractacions que solen afavorir amics i coneguts, perquè directament o indirecta, contribueixin a la seva causa, mitjançant contraprestacions, que sempre voldrien opaques.

Així els partits s’han convertit en un entramat econòmic i en una repartidora de càrrecs. S’hi fa carrera política, on el que prima és la continuada pertinença al grup i l’amiguisme. I quan deixen les tasques encomanades, se’n van a d’altres o a diverses institucions de l’estat, siguin ambaixades, empreses públiques, o teòricament privades, però molt dependents de les Administracions. Per progressar, no els calen estudis, ni altres mèrits que els seus contactes.

Segons l’Eurobaròmetre Flash d’Ipsos, encarregat l’any passat per la Comissió Europea, el 52% de la societat espanyola està insatisfeta del funcionament de la democràcia. Un 25% dels entrevistats diuen que la manipulació de la informació i les notícies són el perill més gran pel sistema democràtic. La majoria de les respostes tenen a veure amb la creació d’un món fictici, on es diu que tot va bé i que cada vegada s’allunya més de la realitat i del que passa al carrer. Sovint els polítics es preocupen més de mantenir-se en el poder, que de resoldre els problemes dels ciutadans.

La falta de claredat i transparència en el discurs polític, va corcant el sistema. L’escepticisme i la desconfiança envers les institucions és cada vegada més gran. Es percep el que passa en els Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions, que són les estructures més properes a la gent. Es veu com es gasten els diners i com es remuneren els polítics, càrrecs de confiança i amics diversos. I la majoria calla, pensant que és millor no crear-se problemes, ja que segurament algun dia hauran de passar per finestreta per fer alguna gestió.

Els individus es senten impotents davant les administracions. Tenen moltes dificultats per reclamar els seus drets. Necessiten una informació contrastada i veraç per assolir una consciència col·lectiva i la força d’un grup, que és una de les tasques que tenen encomanades els partits, però que no ho fan, ja que regularment inunden els mitjans amb un allau de relats interessats per justificar el seu quefer. Només una minoria cerca una informació veraç i acurada. La majoria beu de plataformes desinformatives i mitjans lligats al poder. D’aquí venen tants desenganys. I massa gent ja no vol saber-ne res. Es queden amb la desafecció, cercant una vida sense ensurts, deixant-se emportar pel corrent, sigui del color què sigui. I s’acaben rendint-se en el “ja s’ho faran” i deixant les portes obertes a l’autoritarisme populista. Queda sempre la feina del bon periodisme, que és publicar el què passa, intentant explicar el per què de cada cosa. Un treball en el que molts encara hi estem.