Callahan Ruiz Crític parasitòleg

Fa poc més d'una dècada, el mòbil va irrompre de manera massiva a les aules per passar a ser, ben aviat, un problema que havia d’obligar la comunitat educativa a analitzar-lo i tractar-lo amb deteniment. Però no. Al poc seny d’una nova fornada de pares, que no van pensar ni un sol segon en les conseqüències negatives d’equipar a la seva prole de dotze anys o menys amb mòbils i tauletes (una quantitat ingent, de darrera generació) sense atendre el seu correcte ús, calia sumar l’habitual resposta de les altes instàncies educatives davant un fet o context que, com aquest, sacsejava la realitat i, per tant, trastocava els plans educatius: inacció i menfotisme. Va ser el col·lectiu docent (a Catalunya, un dels més mal pagats i amb menys drets de tot l’Estat), l’únic que va posar el crit al cel davant d’aquest supòsit, l’esperpent d'haver de conviure amb mòbils a les aules sense cap mena de directriu o llei general, i no li’n va quedar altra que fer mans i mànigues per normalitzar l’adaptació i l’ús d’aquest giny que, per bé o per malament, havia arribat per quedar-se. La conseqüència primera de passar la patata calenta als centres educatius i al col·lectiu docent perquè se n’ocupessin i ho regulessin segons el seu criteri, com tantes altres vegades, va ser l’esperat: un campi qui pugui de solucions anàrquiques i contradictòries que oscil·laven entre l’adaptació progressiva i meditada a la prohibició més visceral. Pel camí es van perdre els primers estudis pedagògics al respecte, que confirmaven que la mencionada tecnologia idiotitzava el cervell, sobretot durant les etapes educatives inicials, les més importants, si no venia determinada per un ús correcte i moderat. Que alguns dels seus creadors s’entestessin a portar els seus fills a centres educatius on l’ensenyament era analògic i el mòbil i les tauletes estaven desterrades de les aules, hauria d’haver fet sospitar a tothom. I tampoc.

Ara, dos lustres més tard d’aquesta sorollosa irrupció (un incís: dos lustres és l’equivalent a deu anys, i ho dic per si el nou ministre de cultura llegeix això i es fa un embolic), sembla que la ministra d’educació s'ha caigut del llit i ha anunciat amb alegria, a bombo i platet, legislar l’ús del mòbil a les aules. I fins i tot prohibir-lo! En efecte, si els polítics no existissin, per les estones tan esperpèntiques i divertides que ens donen, els hauríem d’inventar. És a dir, que avui, una dècada més tard d’aquest primer impacte a la realitat social i educativa, quan semblava que havia passat el pitjor i es començava a albirar una integració més o menys coherent de la tecnologia mòbil a les aules, les altes instàncies educatives proposen fer alguna cosa (o fer-ho veure): prohibir-la a primària i l’ESO segons el context, la situació i la lliure determinació del professorat. És a dir, que enuncien fer allò que els centres educatius i els docents ja han anat fent durant tots aquests anys de manera progressiva, a l'empara de l'assaig-error, i obligats, precisament, per l'abandonament polític i institucional davant la problemàtica. Si això no és vendre fum i viure en un absolut retard sistèmic (si no mental), jo ja no sé. I després arriba l’informe PISA i tot són mans al cap.

Com deia aquell: “¡CHOCOLAAATEEE…!”.