Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

Darrerament l’ensenyament s’ha situat en el centre del debat públic pels resultats insatisfactoris de l’informe comparatiu PISA, pels criteris sobre l’ús dels mòbils a les aules o per l’impacte que hi pot tenir la intel·ligència artificial generativa. A l’hora de parlar sobre com plantejar l’educació tothom s’hi veu amb cor. I és comprensible perquè afecta el conjunt de la societat. Però educar requereix formació, talent i experiència. I una condició sense la qual és difícil aconseguir l’èxit anhelat: la capacitat d’empatia per entendre el que passa per la ment de l’alumne. A hores d’ara prou sabem que cal desvetllar la curiositat del qui aprèn perquè retingui el coneixement que li volem transmetre. Hi ha qui, aprofitant el balanç de les dades aportades per PISA, invoca la necessitat de tornar a antigues metodologies més centrades en la memòria. Però la societat s’ha transformat i seria absurd i contraproduent voler educar ara com si no existís internet i no poguéssim accedir fàcilment a informacions que abans calia inexcusablement recordar. Es qüestiona l’anomenat ensenyament competencial o per projectes perquè està massa vinculat a fer i a processos reals i no prioritza prou l’exercici de conservar en la memòria. És cert que perquè el cervell desplegui plenament tot el seu potencial l’hem d’activar i li hem de plantejar reptes nous, més enllà de les rutines adquirides i automatitzades, però és fonamental preparar els estudiants per a la societat on viuran i no pas per a la societat on van viure els seus avantpassats. L’ensenyament per competències incideix sobre la comprensió de la realitat, més que no pas sobre una mena de captació fotogràfica. Aprendre fórmules matemàtiques sense entendre com funcionen no ens fa pas més intel·ligents. Avui a l’educació li demanem precisament això: descobrir i interpretar més que no pas limitar-nos a memoritzar. I això no és pas cap error, sinó un progrés. Les escoles han de preparar l’alumnat per a una societat on la tecnologia és omnipresent. I per tant la tecnologia ha de ser a les aules, però fent-ne un ús pràctic i crític. Una excessiva dependència de la tecnologia repercuteix en dèficits d’atenció i de concentració. A través de la tecnologia tot sembla fluir d’una manera fugaç, sense gruix. I l’escola ha de contribuir a aportar gruix, sentit i profunditat al suport tecnològic. La intel·ligència artificial no ens ha d’espantar ni bloquejar, però no podem convertir-la en un instrument d’engany ni l’hem de mitificar. Ens pot ser molt útil si en fem ús amb criteri. També a l’hora d’educar. L’escola ha de transmetre coneixements, ha d’estimular la voluntat d’aprendre i ha d’orientar sobre com actuar i reaccionar davant dels altres i del món. El nostre sistema educatiu ha hagut de digerir canvis substancials en un període breu. I, a més, s’ha vist colpit pels efectes durs de la pandèmia, que ha interromput processos de socialització i ha afavorit l’aïllament i en alguns casos una certa infantilització. Al nostre país la professió docent no té el prestigi que sens dubte es mereix. I entre tots ho hem de redreçar. El paper dels mestres per mantenir la qualitat educativa i l’arrelament al país va ser fonamental durant el franquisme i en el procés de represa de la democràcia, les llibertats i l’autogovern. Honestament crec que no ens n’hauríem sortit com ho hem fet sense la passió i el compromís d’unes magnífiques generacions de mestres, amb noms tan emblemàtics com Joan Triadú o Marta Mata. A hores d’ara a les nostres escoles hi ha també grans professionals, que s’afanyen a preparar-se per respondre de la millor manera a les exigències de cada moment i que saben acompanyar els seus alumnes en anys decisius per a la seva formació com a persones i ciutadans. Els problemes que afecten el nostre món educatiu són notoris i importants i tenen a veure amb el nombre d’alumnes de famílies poc arrelades al país o amb la transformació tecnològica de la societat. Per això és tan rellevant que l’escola doni eines als estudiants, però també que els aporti valors, que els ajudi a arrelar culturalment al país del qual formen part sense que això limiti la seva visió del món a un espai reclòs. No és pas dolent, ben al contrari, que es parli d’educació, però fem-ho esquivant judicis improvisats i alarmismes injustificats. Al nostre país l’aliança entre el sector públic i la iniciativa social sense afany de lucre ha permès bastir un sistema educatiu ric i divers, que cal valorar. I és essencial que l’objectiu de l’equitat es combini amb el de la qualitat. Ens cal repensar l’educació per situar-la en disposició d’esdevenir un camí fecund per preparar les generacions successives per ser protagonistes del seu temps amb els millors fonaments i les millors eines.