Núria de José Gomar Periodista

Torno del cinema i m’afanyo per agafar un dels darrers trens que van de Barcelona a Mataró. Arribo a l’estació de Plaça Catalunya i els cartells anuncien un tren a dos quarts de dotze. L’arribada es demora un quart d’hora i l’andana es va omplint de gent. De seguida es veu que, en el comboi, hi pujarem dos grups de persones: les que van i les que tornem.

El primer grup, les que van, són joves. Molt joves, de fet. Van mudats d’acord amb la moda del moment i de l’edat. Lluentines, colors platejats, botes altes extremades, camises entallades, melenes curosament planxades elles i cabells punxeguts a la part central del cap ells, manicures precioses i maquillatges dels que no s’improvisen. Una estètica pensada, treballada i comuna.

Al seu costat, els que tornen, anem desmanegats, imagino que la majoria hem passat el dia a Barcelona i tenim ganes d’arribar a casa.

Arriba al tren. Molts dels seients arriben ocupats per altres joves que han pujat a estacions anteriors. Els llocs que queden lliures els ocupen majoritàriament els nois i noies que esperaven a la nostra andana. Quan ens posem en marxa, la distribució és aquesta: nois i noies asseguts i gent molt més gran dreta als passadissos. No hi ha ningú prou gran ni amb necessitats especials per no poder anar dret, per tant, no hi ha problema.

Només començar el viatge, però, hi ha coses que criden l’atenció. Al petit habitacle que hi ha per passar d’un vagó a l’altre hi ha tres o quatre nois que no paren d’obrir i tancar les dues portes que hi ha entre un cotxe i l’altre i d’allà arriba un fort tuf, no de tabac, que ens empudega.

L’alarma s'encén quan veus que pràcticament tots i totes porten ampolles de refresc, grans o petites, plenes de begudes amb alcohol que van consumint, a un ritme que fa por, durant el viatge que els porta a les zones d’oci del Maresme. La nit tot just està en el pròleg. Parlen amb un volum exagerat. El tren, en aquell moment, és seu. Escoltant les converses és fàcil deduir que la majoria són menors d’edat.

Entre els que tornem, alguns llegeixen (o ho intenten), altres miren el mòbil i uns altres observen la situació amb discreció, amb prudència de no dir res i amb un punt d’incredulitat davant l’espectacle. No puc evitar pensar quants d’aquests estem pensant què no estem fent bé.

No em tinc per una carca, convisc amb persones joves i m’entusiasma la gosadia, el qüestionament i la revolta que implica la joventut. Són imprescindibles perquè la societat avanci. Ara bé, en aquest tren, que és calcat cada vigila de festiu, no hi trobo res de tot això. En el rostre d’aquests joves d’estètica impecable, en aquest moment, només hi veig decadència i tinc un sentiment de culpabilitat compartida.

Això em passa el dia que, al migdia, han sortit els resultats de de les PISA 2022, que avaluen les competències en matemàtiques, ciències i comprensió lectora. Els resultats no han estat bons. El nivell baixa arreu però a Catalunya les dades són especialment preocupants i ens situen per sota de la mitjana d’Espanya i dels països de l’OCDE. Durant la tarda, a la Redacció, no he parat de llegir comunicats buscant motius i atribuint-ne responsabilitats.

Me’n vaig a dormir amb preocupació i amb un convenciment. En l’educació dels que van, dels i de les nostres joves, tenim un enorme suspès, un necessita millorar o com n’hi hàgim o n’hi vulguem dir. Això no va només de l’escola. Aquí ens hi hem d’implicar tots, de dalt a baix, d’esquerra a dreta, els polítics, els mestres, els pares i qualsevol ciutadà per lluny que cregui que li queda el tema. A l’escola, a casa i a tot arreu.

No només calen grans consensos polítics que garanteixin l’estabilitat dels sistemes educatius perquè es puguin desplegar i veure els resultats en generacions successives, necessitem, amb urgència, situar l’educació en el centre dels nostres objectius col·lectius.