Xevi Bonell Periodista

L'esperit de crítica individual està desapareixent. N'he estat conscient per culpa de la rutina que segueixo quan s'acaba un partit del Barça. Automàticament engego la ràdio. És un gest totalment automàtic. Ni tan sols hi penso. Vull escoltar una afirmació del que he vist els darrers noranta minuts. No. Menteixo. Això potser era abans. Ara necessito que m'indiquin. Necessito saber quina és la forma correcta de pensar. Escolto els experts que analitzen el partit. Ha estat un resultat enganyós? No. Han jugat bé? Sí. Una hora després s'acaba el seguiment del “postpartit”. M'adono que la major part del que han dit no concorda amb el que he vist sobre la gespa. Així i tot, agafo l'opinió mastegada que em donen. Me l'empasso sense dubtar. Per què ho hauria de fer? Ells són experts i jo un simple aficionat. La seva opinió ara també és meva. Demà a la feina ho deixaré ben clar. No fos cas que algú s'adonés que no hi entenc.

No soc l'únic. De fet, m'atreveixo a apostar que cada vegada som més que tenim aquest esperit adormit. M'ho constata una conversa al costat de la màquina de cafè. Parlen sobre l'últim gran pacte polític. El discurs és clavat al que sortia dels altaveus del cotxe quan entrava al pàrquing. El que més em sorprèn però, és el diàleg en si. O més ben dit, l'absència d'una conversa real. Simplement es van cedint el torn de paraula. No s'escolten. Repeteixen fil per randa els mateixos arguments. No sé fins a quin punt són conscients que tots dos escolten la mateixa emissora cada matí.

Per què passa això? El més senzill és assenyalar els mitjans de comunicació per difondre aquesta homogeneïtzació de la crítica. Responsabilitzar-los per donar més veu a tertulians, capaços d'opinar sobre tot i tothom, que als testimonis de primera mà i als experts especialitzats. Aquesta afirmació però, no és del tot certa. Un gran exemple l'hem pogut veure en el darrer episodi del programa Sense Ficció anomenat ‘Allà on fa més mal’. Es tracta d'un excel·lent documental centrat en el greu problema de la violència vicària. L'audiovisual posa el focus sobre aquesta xacra abordant el tema d'una forma dura i alhora delicada, a través de testimonis directes i diverses expertes. La peça no només és recomanable per aquest gran exercici de rigor periodístic, sinó també per la forma en com explica la falta d'empara i la revictimització sistemàtica que pateixen dones i menors per part de les administracions. Repeteixo; explica. Lluny de posar un parell d'etiquetes que acompanyin al concepte de violència vicària, les desenvolupa de forma clara, específica i concisa. Dedica temps i esforços a narrar detalladament quina és exactament aquesta falta d'empara, i a què es refereix exactament quan es parla de revictimització.

És aquesta manca d'explicacions el que realment està diluint l'esperit crític individual. S’han substituït per afirmacions que simplement no es qüestionen. I no passa absolutament res. Admetem-ho, la culpa és nostra. Preferim refugiar-nos dins la seguretat de l'opinió majoritària del ramat, que arriscar-nos a dir el que realment pensem. No fos cas que algú s'adonés que diferim de la idea general i que, per tant, no sabem de què parlem.

Trobo a faltar la meva versió dels set anys. Aquell nen curiós que repetia, repetia i repetia la mateixa pregunta; per què? Un jovenet capaç d'admetre sense cap mena de por que no entenia el món que l'envoltava. A mesura que han anat passant els anys aquella curiositat ha quedat enterrada sota una pila de vergonya. Ara, només queda un adult més perdut que abans. Una còpia com tants d'altres que repeteixen el que escolten, sense ni tan sols atrevir-se a demanar un simple i tímid per què?