Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

L’escenari institucional que ha quedat a les Balears i singularment al País Valencià després de les eleccions del 28 de maig reclama que estiguem amatents a les decisions que es puguin prendre en matèria de política lingüística en aquests territoris. Ja hi hem vist mesures preocupants com la supressió del requisit del coneixement del català als professionals mèdics de les Balears o de l’ensenyament del català a les poblacions castellanoparlants del País Valencià. Cal seguir de prop, per contrarestar-la des dels nostres mitjans, l’ofensiva contra la llengua catalana que la posició assolida pel neofranquisme afavoreix i que, quan pot, Vox impulsa directament. L’acceptació del plurilingüisme i la plurinacionalitat continua essent una assignatura pendent de la societat espanyola. I quan es produeix un pas endavant en la bona direcció, com ara la normalització de l’ús del català al Congrés dels Diputats, continuen desencadenant-se reaccions en contra agressives i viscerals sense saber reconèixer i interpretar que l’uniformisme duu a una via confrontació i de trencament irreversible. Si l’anomenat pacte del Majèstic va significar un avenç en aspectes com el desplegament dels mossos d’esquadra o el model de gestió dels ports, tan bon punt el govern de la segona legislatura d’Aznar va tenir la majoria absoluta va començar a actuar, com si volgués compensar les concessions ja irreversibles o desdir-se’n, d’una manera arrogant i singularment bel·ligerant contra les competències de la Generalitat, una actuació que, per defensar-les, va suscitar la tramitació del nou Estatut d’Autonomia. La resposta de l’unitarisme espanyol va ser la sentència del Tribunal Constitucional. I la catalana a la sentència esmentada va ser el procés d’autodeterminació. Un estira-i-arronsa que sembla que no té aturador ni desenllaç a curt termini, llevat que la política espanyola incorpori una concepció federalista de l’estat o que la política catalana emprengui un camí de ruptura definitiva. La manera com des del PP, Vox i alguns mitjans de comunicació s’ha reaccionat davant de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol és un nou exponent de l’esperit de les dues Espanyes de Machado, però també de la indigestió que un part de la societat espanyola pateix davant d’una diversitat que al capdavall és fundacional i estructural i que és absurd i contraproduent negar o obviar. Però, més enllà dels discursos, més constructius o més abrandats, que marquen l’agenda política i mediàtica, hi ha una necessitat indefugible de no deixar-nos arrossegar per la temptació de fer del conflicte una excusa per no afrontar les exigències del present, que passen per promoure una societat de qualitat, de gent preparada per afrontar els reptes del futur, sensible a la cultura i a la importància de les qüestions socials i mediambientals. I per aconseguir-ho, ens cal una escola que aposti per l’equitat sense renunciar a l’excel·lència. L’escola s’ha de nodrir dels avenços de la tecnologia, però no hi ha de quedar supeditada. L’escola ha de ser permeable al món i ha d’incorporar les transformacions socials, però ha de saber aportar a l’alumnat una capacitat de comprensió i una mirada crítica. El futur d’un país es prepara des de les universitats i la recerca, des de les polítiques públiques d’inversions,...però es comença a construir de debò a les escoles, la porta per on les successives generacions adquireixen la formació per esdevenir actors rellevants del seu temps. I en aquest aspecte és evident que cal dedicar més atenció a tot el sistema educatiu, reforçant-hi l’escola pública i concertada, però alhora valorant l’aportació de l’escola privada sense finalitat de lucre, i potenciant la formació professional i la forma continuada, al llarg de la vida. Perquè constantment sorgeixen nous coneixements i noves oportunitats d’adquirir-los i de fer-ne ús. Ens calen universitats capdavanteres i una formació professionalitzadora i continuada on el món educatiu, aprofitant la flexibilitat i la capacitat d’adaptació de la iniciativa social, i el sectors econòmics no s’ignorin ni es mirin de reüll. Podem plantejar ideals ambiciosos per a un país, però al darrere ha d’haver-hi la gent preparada per fer-los realitat.