Joan Cal Periodista

Són cada cop més freqüents les veus de persones que adverteixen contra els efectes nocius de l’abús del mòbil i de les plataformes tecnològiques en general. Fins al punt, en alguns casos, de proposar la prohibició d’algunes plataformes que contribueixen perillosament a l’extensió de l’odi, de la confrontació social, els arguments racistes i xenòfobs i la polarització política en general perquè programen els seus algoritmes donant prioritat a aquesta mena de continguts per tal d’obtenir més atenció i participació dels usuaris i, per tant, més anuncis per a la plataforma. També comença a ser més freqüent la crítica a les plataformes de continguts per adults per la manca de control sobre l’edat dels seus usuaris; crítica que s’estén a totes les administracions públiques que han dimitit de la seva obligació de protegir els més joves de l’allau de continguts que condicionen la seva formació en matèria sexual.

Davant d’aquestes crítiques hi ha qui esgrimeix l’argument de la llibertat. Les xarxes, diuen, han estat un instrument extraordinari per facilitar el debat, l’intercanvi d’opinions i la distribució de continguts de gran qualitat, fins al punt que algunes d’aquestes xarxes han facilitat la irrupció de nous artistes en àmbits tan diversos com la música, el cinema o les arts visuals; o professions com aquelles relacionades amb la influència social.

Qui té raó? Quina hauria de ser la resposta de la societat davant d’alguns d’aquests perills que apareixen amb les noves plataformes de continguts i les noves eines tecnològiques com la Intel·ligència Artificial? Prohibició? Llibertat? Si escoltem Jeff Bezzos, propietari d’Amazon, la seva empresa –i per extensió totes les grans tecnològiques- existeixen per a fer més feliç a la gent. Per contra, alguns dels crítics afirmen que les grans tecnològiques, sobretot aquelles que ens ofereixen l’accés gratuït, provoquen en nosaltres una falsa sensació de felicitat per incitar-nos a romandre hores i hores navegant per les seves aplicacions convertint-nos així en el producte amb el qual atreure el seu veritable negoci: la publicitat. Recordem que entre Meta i Google acaparen, al món, el setanta per cent de tota la publicitat.

La solució seria fàcil: regulació i control. En primer lloc: regulació legal, sanció i tancament si fos necessari, de les plataformes que no controlen de forma eficient l’accés dels menors a continguts destinats a adults. En segon, desvincular la publicitat del negoci de cada plataforma; és a dir: fer que les plataformes de continguts es guanyin la vida amb la seva activitat principal cobrant als usuaris per accedir als continguts, prohibint o limitant la contractació de publicitat, de tal forma que els usuaris deixin de ser els hostatges del negoci. I, en tercer, aplicar a les plataformes de continguts els mateixos principis legals que s’apliquen als mitjans de comunicació tradicionals. És inacceptable que un diari, una ràdio o una tele siguin responsables –directes o subsidiaris- de tots els continguts que publiquen, incloses les cartes al director i els articles d’opinió, mentre que les xarxes socials estan exemptes d’aquesta responsabilitat perquè, segons la llei, només aporten la tecnologia i dels continguts és responsable cada usuari. Si fos així, perquè tenen moderadors de continguts i perquè programen els seus algoritmes prioritzant uns continguts sobre uns altres?

Responsabilitat penal, claredat en el negoci i control d’accés. Tampoc és tan difícil, oi?