Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

Per als qui vam néixer en ple franquisme, l’escenari polític actual genera profundes inquietuds. En aquests moments, els motius de preocupació són diversos i prou repartits, també a escala europea i mundial, però ara mateix visc amb una angoixa particular la situació que afronten el País Valencià i les Illes Balears. La capacitat d’incidir que han adquirit formacions d’ultradreta posa en perill progressos socials i culturals que són fruit d’esforços tenaços i d’ideals que es fonamenten en valors democràtics i humanistes. La ignorància i el menyspreu a la pròpia personalitat i a la història dels qui influeixen en l’acció de govern arriba a justificar, per exemple, que els qui no tenen el valencià com a llengua materna no tenen per què aprendre’l ni tenir-lo com a llengua vehicular d’alguna assignatura a l’escola, un argument que obvia la condició del valencià com a llengua oficial i que, aplicat, posem per cas, a l’anglès, ens duria a l’absurda conclusió que, com que no és llengua familiar dels alumnes, s’ha de sotmetre a la voluntat de les famílies si els alumnes l’han d’aprendre i com l’han d’aprendre. I portat a l’extrem podríem argumentar absurdament que els pares haurien de poder decidir si els seus fills han d’estudiar matemàtiques. Tot plegat, un despropòsit, sobretot perquè parlem d’una llengua oficial. I dissortadament s’hi afegeixen les posicions d’alguns òrgans judicials, més interessats, en un decebedor exercici de nostàlgia, a fer política o a assumir, sense saber-ne, el paper de pedagogs que a interpretar i aplicar el dret. La realitat educativa és d’una enorme complicitat i reclama estabilitat jurídica i innovació metodològica. Massa polítics i juristes hi han volgut experimentar sense entendre-hi prou i sense la voluntat o la capacitat d’aconseguir adquirir una visió integral. El cas de la Biblioteca de Borriana resulta, a més, un clar exponent de demagògia i perversió de la naturalesa de les funcions dels càrrecs públics, ja que hauria de correspondre a l’equip directiu de la Biblioteca prendre una decisió sobre quines són les publicacions periòdiques que requereixen. L’anticatalanisme irreflexiu i visceral ha portat a tractar com a no valencianes publicacions com Camacuc o El Temps i a considerar polititzades revistes infantils, de la mateixa manera que durant el franquisme iniciatives com Cavall Fort van haver de superar seriosos obstacles per poder fer camí. És cert que a Catalunya el pes del neofranquisme és marginal –tot i que no insignificant-, però també és evident que la realitat espanyola és massa permeable als corrents d’ultradreta que assumeixen un protagonisme creixent dins dels països integrats dins la Unió Europea i que vam veure com dominaven en països molt rellevants d’altres continents, amb Donald Trump als Estats Units o amb Bolsonaro al Brasil. Les crisis econòmiques, culturals i de salut que hem patit en els darrers anys han generat incertesa i desconfiança en les institucions i, si bé és veritat que la pertinença a la Unió Europea és indissociable d’un règim democràtic, van guanyant representació opcions que en el fons s’estimarien prescindir de processos electorals, com van fer els nazis, que van provocar un incendi l’any 1933 al Reichstag, un parlament que veien com una nosa. I recordem que Vox postula la pràctica supressió de les comunitats autònomes amb una reversió de les seves competències a l’estat. En definitiva un retorn a l’uniformisme franquista, obsedit a escombrar i a reduir a la mínima expressió els factors identitaris que reflecteixen la polièdrica personalitat cultural, històrica i política de la Península Ibèrica. Caldrà gestionar amb criteri el poder institucional que les forces catalanistes i progressistes puguin retenir i recuperar certes formes de fer de la clandestinitat, que van assegurar una continuïtat en circumstàncies radicalment adverses. I els mitjans de comunicació locals i comarcals hi poden fer molt, com a veritables constructors de ciutadania. Davant del neofranquisme no s’hi val a amagar el cap sota l’ala o a propugnar que com pitjor, millor, amb l’argument que això estimularia la reacció mobilitzadora. Honestament, crec que davant de l’amenaça que el neofranquisme acabi condicionant i fins i tot segrestant la nostra vida política, no podem permetre’ns ni la indiferència ni la irresponsabilitat.